El pas del temps és un fenomen fascinant, sobretot quan no esperes res en concret.

Sempre havia sentit a dir que la llet no arrenca el bull fins que no deixes de mirar-la. Totes aquestes teories més o menys poètiques, populars o humorístiques, sempre acaben tenint una explicació científica, encara que sigui agafada pels pèls. Una teoria relacionada amb la física quàntica ho avala, però jo ara mateix no ho puc explicar, perquè sóc incapaç d'entendre-ho i perquè tampoc ve del tot al cas.

És evident que el món existeix perquè nosaltres som capaços de contemplar-lo, de recordar-lo i finalment de comprendre'l. El sol surt cada dia, però som més feliços si en podem ser espectadors en un indret privilegiat, l'ombra dels migdies ens acompanya si el dia és clar i si som capaços d'apreciar-ho, i els ametllers floreixen només si ens parem a mirar el paisatge.

Sense nosaltres el temps únicament seria pulsacions quàntiques i només pren sentit realment quan el comparem amb els batecs del cor. La punxa del xiprer, que sembla immutable, més enllà de la finestra, és una flamarada de vida vegetal que jo puc contemplar i que contemplo. El campanar llunyà d'una església és només una lleu fita en l'horitzó, semblant a altres fites, a altres campanars, però el contemplem com una peça única i el campanar ens respon amb repics de bronze.

El temps passa, però no el perdem. Si en alguna cosa està ben fonamentada la cultura popular catalana, és en l'expressió "fer temps", quan precisament ens dediquem a fer el badoc.