Els gironins en general no ens adonem que vivim en terra de frontera. Des d'una perspectiva global, o sigui, a l'escala dels mapes dels turistes americans, russos, o d'altres països més grans que el nostre, localitats com Girona o Figueres, són indistingibles -topogràficament parlant- de Tijuana o Ciudad Juárez o Ceuta i Melilla, sense anar més lluny.
Però no només és una qüestió de situació en relació amb una línia imaginària dibuixada damunt del paper -o del Google maps-, la frontera existeix, es nota, es palpa i es veu. Hi ha clarament un abans i un després, un "cap aquí" i un "cap enllà", vigilat més o menys discretament per guàrdies civils i gendarmes. Als indígenes de la zona se'ls fa més difícil apreciar-ho, perquè han viscut immersos sempre en aquest paisatge. Les Alberes de fet no separen res important, a un costat i l'altre hi ha una terra molt semblant i en la línia de costa, s'hi pot apreciar un mateix blau des de Sant Feliu de Guíxols fins a Seta.
I, malgrat tot, la frontera persisteix. No hi ha Unió Europea que hi valgui, tot allò que depèn de la mà de l'home es fa diferent a un costat i l'altre, des dels pentinats de les senyores fins al gust dels xiclets, des del preu del tabac fins al de la gasolina. La frontera marca una separació insalvable, pels segles dels segles. El problema és que poca gent ho veu realment com un problema, de fet les poblacions realment de frontera viuen comercialment d'explotar-ho fins a la sacietat i després passa el que passa. Volem ser un país normal, però cultivem amb tossuderia de pagès, una frontera que ja no hauria d'existir.
