L'Empordà sempre ha tingut vocació marinera, el que pocs saben, però, és que gran part del seu territori actual fou una immensa llacuna navegable, una albufera que els rius que hi desembocaven van anar omplint de sediments i que els empordanesos pacientment van anar dessecant.
Les closes que conformen ara bona part d'aquest paisatge no són altra cosa que pòlders, terrenys guanyats al mar i convertits en terra de pastura o de conreu a través d'un complex sistema de desaiguament. L'Empordà és terra de conquesta, terra conquerida pels empordanesos al mar.
Els Aiguamolls de l'Empordà són el darrer vestigi d'aquesta gran llacuna, l'única part del territori no conquerida pels habitants de la zona sinó pels biòlegs i els ornitòlegs, encapçalats i abanderats pel nas punxegut i combatiu d'en Jordi Sargatal. Passejar-se pels camins sinuosos del Parc, entre el cant del rossinyol i el clapoteig de la cigonya, és una experiència altament recomanable, sobretot pels que ens passem mitja vida tancats entre quatre parets. Però més enllà del que pot descobrir la badoqueria urbanita, els aiguamolls tenen molts altres valors.
Els Aiguamolls són un símbol de la lluita contra l'especulació immobiliària que volia convertir-ho tot en urbanitzacions, destruint irremissiblement un paisatge, un territori, un país sencer.
Els Aiguamolls són terra de conquesta, el primer territori d'aquesta pàtria amenaçada en primer lloc per una part dels seus propis habitants que un dia van decidir adorar un déu de ciment i de formigó.
