al'estiu a vegades pensem massa, la mirada se'ns enterboleix i el món apareix com un miratge. De cop i volta ens aturem al llindar de la porta o en una cantonada i ens adonem que la terra no és plana, que l'univers s'expandeix o, el que és pitjor, que ja ha passat més de mig any des que ens vam fer aquells estúpids propòsits postnadalencs i que l'agenda planificada fins al darrer detall se'ns n'ha anat en orris just després de Reis. Però, mentre algú ens esquitxa a la piscina, també comença a flotar en l'ambient la sensació que aviat ens caurà a sobre el setembre amb totes les seves conseqüències i després una llarga i tortuosa tardor que mai sabem com pot acabar.
A l'estiu pensem massa, o pensem poc, tot depèn de com es miri. Les llargues migdiades, producte d'àpats amb excés de fibra, ofusquen l'enteniment com a mínim fins a l'hora de sopar. Després, amb una cervesa a la mà o un gintònic baixant entre el costellam, els moments dedicats a la reflexió ja són intensos i fructífers, les idees ragen amb la mateixa facilitat amb què funcionen els budells carregats d'amanides verdes i de fruita madura.
Les llargues vetllades sota les estrelles, mentre les criatures juguen com animals salvatges a la plaça, serveixen per a plantejar respostes a preguntes que mai hauríem gosat fer-nos. Preguntes i respostes que després desenvolupem i acabem de perfilar, si cal, a la sala d'espera dels serveis d'urgències de l'hospital més proper, mentre curen el nen que jugava a la plaça. Ah l'estiu! A vegades pensem massa o massa poc, que ve a ser el mateix.
