Amb els ideals passa com amb els homes alts, que n'hi ha de moltes menes. Hi ha ideals perfectament plausibles, com ara la independència d'un país com el nostre. Només cal que mirem quants països ho han aconseguit al llarg del temps. Fins i tot és possible sortir-se'n sense bufetades: un triomf de la civilització. Hi ha ideals, en canvi, completament irrealitzables, encara que sàpiga greu d'admetre. Tots els ideals que pretenen crear un món perfecte estan destinats al fracàs. També en aquest cas, la realitat ho demostra. Els que somnien la perfecció poden acabar creant monstres, o quedar-se en un no res, desitjos impossibles destinats a surar eternament en vaguetats, fums i boires. Teòricament funcionen, a la pràctica s'estavellen. Com aquells antics anarquistes que pensaven que eliminant l'analfabetisme i gràcies a la cultura, s'acabarien tots els mals del món. La pensada és bona, llàstima que, ai las! a molta gent, legítimament, això de la cultura no li interessa ni un borrall. Encara avui dia hi ha qui creu que el món pot funcionar a base d'assemblees on tot s'ha de decidir a mà alçada. El súmmum de la democràcia. Sembla que vulguin ignorar la naturalesa humana. La realitat diu que mantenir la convivència és tan complicat que sovint fracassen fins i tot els col·lectius de només dos, pobres parelles! Valents, covards, honestos, roïns, mentiders, generosos, solidaris, egoistes i egòlatres, somiadors, realistes, treballadors, ganduls, violents, amables, sensibles, agosarats, envejosos, rancuniosos, intel·ligents, soques, ximples, desconfiats, innocents, encantadors, estúpids, corruptes, brètols... Som tot això. Els ideals farien bé de no deixar de tocar mai de peus a terra, com els homes, per alts que siguin.
