Proclamar la necessitat de practicar l'optimisme pot resultar d'entrada una provocació. Però sí, ara es parla d'optimisme en termes intel·ligents, fent especial èmfasi en aquest caràcter assenyat de qui el practica, refusant el descrèdit que ha acompanyat els darrers anys aquesta actitud de mirar la vida en positiu. Sovint aquesta mentalitat ha estat menyspreada pels qui confonen el realisme amb pessimisme. Ser optimista no està renyit amb tenir una visió clara i coherent de la realitat. És clar que per sentir aquest optimisme entusiàstic s'ha de fer un exercici permanent de cercar els elements positius a tots els entorns en els quals ens desenvolupem. Ser optimista suposa posar en valor tot allò que contribueix al nostre benestar però que de vegades és invisible als nostres ulls; com ara tenir la certesa que vivim en una societat on els avenços científics ens permeten lluitar contra les malalties, allargant les nostres expectatives de vida, i millorar la nostra qualitat de vida. Ens deixem portar per l'impuls a ser més catastrofistes que pessimistes tot i que tenim motius per sentir-nos raonablement animats. Només cal ser conscient del valor que té obrir una aixeta i disposar d'aigua corrent o encendre un interruptor i tenir llum elèctrica. De fet, totes les persones que han passat per una experiència traumàtica afirmen que els ha canviat la forma de veure el món i han après a valorar aquelles coses petites que fan gran la vida. El problema és que l'optimisme cotitza a la baixa, socialment està mal vist anar per la vida exhibint mostres d'humor segurament perquè l'enveja del desmotivat desacredita els mèrits de qui conserva la il·lusió.
