Des de les històries que ni la ficció hagués pogut crear sobre el petit Nicolás, fins l'engany massiu de l'àntic equip directiu de Bankia, un monstre bancari que vaig batejar com Bankenstein i que tenia CajaMadrid i Bancaja com els seus principals actius. Hem passat de lloar Rodrigo Rato com el millor ministre d'Economia a considerar-lo un pressumpte xoriço afogat en la seva vanitat. Potser entenem per què va abandonar la gerència de l'FMI, on només va durar tres anys. Però, és clar, a començaments de segle, Rato era un intocable. Ara, tothom contra ell per la seva direcció a Bankia. Fins i tot aquells que el van defensar a mort com a candidat a substituir Aznar davant el PP. I millor no repetir els casos de corrupció, tràfic d'influència, estafes i flux de diner negre que s'estan donant a conèixer a tot arreu: d'Urdangarín a Bàrcenas, ERES andalusos i Pujols. Un país on els jutges són protagonistes de les notícies pot tenir la seva interpretació positiva: ?almenys, el sistema funciona. La crisi, com va passar a començaments dels noranta, serveix per despullar les intimitats més tòxiques. El problema és que els striptease no s'acabin mai. Fa la impressió que encara no hem vist res i que, pobre, aquell càrrec públic -o persona pública- que es pensi lliure d'investigació. Les circumstàncies polítiques i el protagonisme judicial no acompanyen a la necessària sortida de la crisi. L'economia, malgrat que alguns intenten allunyar-la de la política a l'estil italià, cada cop es veu més afectada per la crisi institucional. Ara mateix, les possibilitats d'invertir són molt més generoses que fa vint anys. S'ha de depurar com abans millor per intentar que la societat torni a confiar en un sistema que està tremolant.
