L'escàndol dels "papers de Panamà" m'ha recordat a la novel·la de Dickens que va publicar-se per entregues ara fa 200 anys. El títol original era Els papers pòstums del Club Pickwick i explica les aventures del Sr. Pickwick i els inoblidables membres de l'absurd Club, amb situacions estrambòtiques, tristes i còmiques.
L'alter ego de Samuel Pickwick en aquest club de grans evasors és una parella, Jürgen Mossack i Ramón Fonseca, fundadors del bufet on s'han gestionat "els papers de Panamà" que acrediten que centenars de càrrecs públics d'arreu del món han estat vinculats directament amb el paradís fiscal centreamericà. La fórmula és ben senzilla, es creen societats offshore que, en termes legals, són empreses constituïdes fora del país de residència, sense cap mena de tributació. Els titulars obtenen els beneficis que resulten de no pagar la fiscalitat als països d'on són originaris. L'afer ha descobert la identitat dels defraudadors, des de primers ministres, membres de les monarquies, artistes i esportistes, fins a entitats bancàries, com el Sabadell, el BBVA i el Santander. Per sort, hi ha qui destapa aquestes pràctiques delictives i que, en aquest cas, han filtrat els més d'onze milions de documents que revelen el frau multimilionari comès entre 1977 i principis de 2016.
Ben bé com la novel·la de l'autor anglès, ens estem assabentant dels fets a comptagotes. O sigui que hem d'estar preparats per indignar-nos encara més. A mesura que es vagin desvelant la ingent quantitat dels arxius delators, passarem de l'estupefacció a la ràbia. Un sentiment que coincideix amb l'inici de la campanya de la Declaració de Renda.
