AGirona les mosques es consideren animals de companyia, no hi ha domicili que no n'aculli permanentment unes quantes voleiant alegrement per les estances, i a les parets de les cases vora el riu sempre hi ha un gravat o un quadre on apareixen representades al voltant del venerable bisbe Narcís. Les mosques es tracten amb respecte i, a més, són també símbol i mascota de la legió empitrada de periodistes locals.
Els gironins es miren amb recel altres indrets on les mosques no són tractades amb el mateix respecte, on són perseguides i aniquilades amb nefastos insecticides i esclafades amb atuells de tota mena, fins i tot, en el pitjor dels casos, amb un diari enrotllat utilitzat com a arma ofensiva.
Un gironí mai empraria un diari per a aquestes bàrbares finalitats, entre altres coses perquè a la ciutat dels quatre rius cada vegada costa més trobar-ne, d'ençà que l'ajuntament, potser alertat per aquesta malèvola utilització de la premsa escrita, va decidir anar retirant els quioscs de la via pública.
És evident que Girona no seria el que és sense les seves mosques i ja seria hora que es dediqués un monument per fer avinent aquest deute de la ciutat envers tan simpàtics insectes. De llocs mai no en falten, i si no el consistori sempre ha demostrat que, quan cal, sap trobar-ne.
A Salvador Dalí l'horroritzaven les mosques pagesívoles, brutes i emprenyadores, però també és sabut que era un gran admirador de les educadíssimes mosques gironines i, mentre en pintava una, va dir una vegada que el secret de l'èxit consisteix a oferir bona mel a la bona mosca.
