«La classe política viu en una realitat que no és la de les persones»

Un rellotge de sorra és un estri antiquat. Significa que vostè ho és?

És que el rellotge de sorra sempre torna a començar. En la darrera dècada hem perdut moltes coses, molta sorra, que espero que tornarem a recuperar.

De 2010 a 2020. Déu-n'hi-do quins deu anys que recopila al llibre.

No som conscients de tot el que hem perdut en aquesta dècada. Entre tot el que hem perdut, hi ha el sentit crític. Hem perdut també el que podríem anomenar la seriositat de la història. Vázquez Montalbán va dir que els liberalismes necessiten treure els culpables de la història, doncs bé, nosaltres hem fet això, hem fet que la història deixi de tenir culpables.

Hem perdut també sentit de l'humor? Sembla que hi hagi temes de què no es pugui fer broma.

Segurament que sí. Juntament amb el sentit crític hem perdut el de l'autocrítica, que sovint no deixa de ser humorística.

En un dels articles que recull, recomanava marxar per desconnectar de l'atmosfera política catalana. Ara ja no ens queda ni aquesta opció.

La pandèmia ens ha furtat aquesta solució (riu). Recomanava marxar perquè va arribar un moment que l'atmosfera era asfixiant, era un cercle viciós. Ha passat que a més de perdre moltes coses aquests anys, no hem estat capaços de substituir-les.

Qui té la culpa de tot el que hem perdut?

La tenim tots una mica, perquè hem estat excessivament blanquejadors de la realitat. Hem tolerat massa coses, ens hem acomodat. Per exemple, no hauríem d'haver tolerat la ultradreta.

En un article deia que els polítics han pres el protagonisme a la societat.

Ens l'han pres amb la connivència dels mitjans de comunicació. Perquè els és més còmode donar protagonisme al polític, que saben que els omplirà moltes pàgines, que donar-lo a la societat.

I ara, ja ho veu, ni tan sols tenim Govern. Als polítics els importen els ciutadans?

En la darrera dècada s'ha fet evident el distanciament entre polítics i ciutadans. La classe política s'ha instal·lat en una realitat que no és la de les persones. A Catalunya, a Espanya i segurament a la UE. Ho hem vist en coses tan simples com la gestió d'aquesta crisi.

A les columnes tracta temes molt diversos. Què l'inspira?

Sobre la quotidianitat i l'actualitat ja hi ha grans experts, jo he intentat fugir-ne, i situar-me en els biaixos de la societat. Per exemple, parlar d'una campanya contra l'obesitat als països àrabs, on et premiaven amb un gram d'or per cada quilo que perdies. Aquestes coses són les que mostren en quina societat vivim. Miro de retratar la realitat, des d'aquests detalls.

Com ha canviat el periodisme, des que va començar en aquest món?

El periodisme ha anat incorporant filtres innecessaris. Abans intentava explicar la realitat des de diferents punts de vista, i ara hi ha filtres. Alguns personals, altres polítics, altres econòmics... Hi ha tants filtres que en alguns casos s'ofereix una realitat molt distorsionada.

Vostè també tenia un càrrec a la redacció d'El Punt. Hauria pogut arribar a president català i viure ara a Waterloo.

(Riallada) Aquestes no han sigut mai les meves aspiracions.