Després del lamentable succés ocorregut el dilluns passat a l'institut d'educació secundària Joan Fuster de Barcelona, en què un alumne de 13 anys matava un professor i feria quatre persones més del mateix centre, la resposta social va ser immediata. Com era esperable, poques hores després de la tragèdia, la consellera d'Educació, Irene Rigau, ja intervenia en roda de premsa fent referència a la possible malaltia mental del menor de 13 anys. Concretament, va explicar que segons les primeres indicacions dels experts, es podria estar al davant d'un brot psicòtic. Després d'això, a falta de conèixer-se encara els resultats oficials de l'exploració psiquiàtrica realitzada al menor, aquesta "possibilitat" ja era una "realitat" acceptada quasi per la majoria.
Així, doncs, quan al llarg d'aquests dies ens han anat preguntant als diferents professionals de la salut mental sobre aquesta qüestió, i més concretament sobre el "per què" de la tràgica actuació del menor, no podem alertar d'altra cosa que de l'evident i perillosa manca d'informació que ens impedeix elaborar qualsevol tipus de diagnòstic de forma adequada i precisa, i que per tant, ens aboca a parlar des de la més absoluta prudència de les "múltiples i possibles causes".
Tanmateix, no podem deixar de fer el pertinent recordatori sobre les greus conseqüències que pot representar per a la societat caure novament en l'estigmatització dels trastorns mentals i en la colonització patològica de la vida, utilitzant raonaments reduccionistes per explicar o entendre les diferents problemàtiques socials. Esdevé necessari, doncs, ser cautelosos i esperar prudentment a la ?con?trastació de les múltiples hipòtesis que els experts assignats per a la resolució del cas tenen ara sobre la taula.
No obstant això, a banda del diagnòstic mèdic i dels resultats obtinguts, podria ser una imprudència i una temeritat greu deixar de plantejar-nos moltes altres preguntes, igualment rellevants per clarificar les causes de l'esmentat succés, com per exemple per què un nen de 13 anys tenia tan fàcil accés a determinats materials que el permetessin fabricar una ballesta, on i com va aprendre a fer còctels Molotov, com era el grup d'iguals amb els quals es relacionava habitualment, quines activitats duia a terme en el seu temps d'oci, grau d'adaptació del menor a la realitat escolar, quina era la relació i vincle afectiu amb la família, com va ser la seva infantesa primerenca, quin era el seu historial mèdic, etc. Obtenir aquestes respostes resulta crucial per entendre els fets, perquè no només aconseguiríem explicar i entendre més exitosament quines són les causes que han conduït el menor a cometre aquesta atrocitat, sinó també per què com a societat ens permetem l'oportunitat d'evolucionar, i fer un escac i mat al fins ara "encobriment" de les circumstàncies vitals dels individus, que, juntament amb determinats factors biològics, tant incideixen en l'aparició dels problemes psicològics.
Acceptant que el comportament humà no sempre és predictible i que malauradament sempre existiran casos inèdits i aïllats com aquest, el que cal tenir en compte i del que haurem d'aprendre és que probablement estem parlant d'un risc que potser en alguns casos sí que es podria detectar. En aquest sentit, les mesures de detecció preventiva de situacions de risc com les d'aquest tipus és una de les assignatures pendents de la nostra societat en conjunt, i ho seguirà sent mentre existeixi una manca de seguiment en la salut mental dels nostres infants i adolescents i una falta de normalització d'aquesta, ja que a aquestes alçades, resulta evident que la salut mental afecta tothom.
El fet que actualment la violència en les relacions socials entre els infants i els adolescents estigui tan normalitzada no comporta sinó que determinades actituds hostils s'interpretin dins del que consideraríem paràmetres normals, i això també esdevé un altre gran error.
Només a títol informatiu, explicar que els trastorns psicòtics són trastorns mentals de caràcter greu, i que es caracteritzen principalment per la pèrdua de contacte de la persona amb la realitat que l'envolta, perdent la capacitat de distingir entre els estímuls provinents del món extern i del món intern. Resulta habitual que la persona afectada per aquesta problemàtica experimenti idees delirants i al·lucinacions, i que pugui presentar un llenguatge i un comportament desorganitzats. Això li dificulta, òbviament, la seva correcta adaptació al treball o centre educatiu i a d'altres esferes de la seva vida, i moltes vegades comporta un marcat aïllament psíquic i social. Si bé les causes definitives d'aquests trastorns encara són parcialment desconegudes, es considera que quan existeix la conjunció de determinades vulnerabilitats biològiques i psicològiques, juntament amb la preexistència de determinades psicopatologies, podria facilitar-se el desenvolupament d'aquests quadres.
En qualsevol cas, però, el trastorn psicòtic és susceptible de tractament, i per això resulta imprescindible adreçar-se a un professional de la salut mental per tal que ens informi degudament sobre com abordar i tractar aquesta problemàtica en cada cas particular.
Amb relació als brots psicòtics, entre d'altres requisits, lògicament, saber que la seva duració no podria ser inferior a la d'un dia, però que efectivament podria perllongar-se per un temps molt més dilatat fins que la persona retornés completament al nivell premòrbid d'activitat. En aquests casos, l'episodi podria desaparèixer sense deixar seqüeles i podria no tornar-se a presentar mai més. El que sembla força clar és que la causa d'aquests episodis podria ser la presència d'uns factors ambientals en una persona genèticament vulnerable, i que, per tant, quasi sempre solen tenir un desencadenant (una època de major estrès, canvis en la vida habitual, consum de tòxics, etc.).
De totes maneres, i deixant de banda per uns moments el cas concret que ens ocupa (ja que desgraciadament en els darrers dies hem hagut de presenciar també altres succesos esgarrifosos), davant de successos altament pertorbadors i tràgics en els quals una persona pot arribar a cometre determinats crims, apreciem una tendència (podria ser un mecanisme de protecció inconscient) tant per part de la població en el seu conjunt com en últim terme per part dels mateixos individus, a patologitzar/victimitzar el subjecte en qüestió a fi de no contemplar explicacions alternatives més temudes i per tant menys acceptades socialment, com la de l'existència de personalitats de tipus psicopàtic.
La psicopatia existeix, i són molts els psiquiatres i neurocientífics que s'han dedicat a l'anàlisi de la crueltat humana, entesa com la falta d'empatia. Encara avui en dia, existeix una forta controvèrsia científica pel que fa a decidir si aquest tipus de personalitat mereix la seva inclusió dins de la categoria de trastorns de la personalitat (equivalent al que denominaríem trastorn de la personalitat antisocial), o si contràriament ens limitaríem a parlar de persones que presenten una personalitat anormal, però que no presenten cap malaltia mental.
Per tant, les seves causes no són tampoc clares i mentre alguns experts parlarien de factors sociopsicològics i fisiològics, altres autors, en canvi, s'atrevirien a afirmar que hi ha persones que senzillament "neixen" amb aquesta predisposició, tendència o perfil. Així doncs, i en qualsevol cas, resulta important tenir en compte que aquestes persones no solen concórrer al tractament per voluntat pròpia, i que per tant, en moltes ocasions, són els familiars o persones de l'entorn els que poden aconseguir beneficiar-se d'ajuda terapèutica, i alertar a les autoritats corresponents.
Ara ja sí, tornant al cas d'aquest menor de 13 anys que va acabar amb la vida d'un professor, insistim que són molts els interrogants a respondre, i molt diversos, i que per tant no tenim altra opció que ser altament prudents i acceptar que no sempre podrem conèixer del cert i de primera mà perquè va ocórrer el que va ocórrer, fugint de la fàcil i limitadora trampa de l'etiquetatge.
De totes maneres, el que sembla evident és que per intentar conèixer si alguna cosa no va bé en els nostres infants o adolescents, caldrà fer sempre ús màxim de la comunicació, mantenint-nos alerta quan es detectin canvis en el seu comportament, les notes, els amics, els gustos a l'hora de vestir i fins i tot problemes a l'hora de dormir, fomentant el diàleg activament.
Sense assegurar que això sigui suficient per evitar situacions d'aquest tipus, quan s'és pare o mare, a fi de protegir al màxim els fills, es té el deure de seguir i supervisar les diferents vicissituds que un infant o adolescent pot viure en el trànsit cap a la vida adulta. Només així podrem conèixer en profunditat i saber quan alguna cosa no va bé per poder-los ajudar.
