de boletaire no en sóc, però n'havia estat de petit. Amb la meva mare, el meu germà Robert i el nostre avi Pepe, i padrí meu, i també amb alguna tia, sobretot la Carme i el seu fill, el nostre cosí Jordi Costart, arribat que era aquest temps de tardor, anaven sovint a la recerca del bolet i més d'un cabas havíem omplert d'espècies diverses, rovellons i pinetells la majoria.
Tanmateix avui seria incapaç, probablement, de distingir-los i tampoc sabria on anar. Preservo, però, un rasclonet de ferro, potser de l'avi, fet artesanalment, que servia per a espargir els fulls del pi i cercar-hi, sota, en la humitat que protegien, els bolets abans esmentats, fent-ho, això sí, amb molta cura -la que l'avi i la mare m'havien ensenyat per no danyar el bosc. L'ou de reig, o simplement reig, no fou mai objecte de les nostres excursions, normalment fetes les tardes dels dijous, quan a La Salle es feia festa, però la seva recollida, avui anomenada "cacera", alertava a tot Sant Feliu de Guíxols que obria solemnement el temps dels bolets. Arribaven de Les Cadiretes, habitualment, i només els molt entesos eren capaços de trobar-los. Amb el temps, en Jordi Budó, aleshores propietari de l'enyorat Can Toni, disposava d'una xarxa de buscadors que el convertien en el primer restaurador de les nostres contrades a oferir tan apreciat bolet.
Perquè el reig, l'"amanita caesarea", és a dir, del llatí "àmanos", nom d'una muntanya que es troba entre Silícia i Síria, i "caesarea", del Cèsar, és el rei dels bolets, com el seu propi nom ens diu, poc comú a Catalunya i conegut ja pels romans. Viu a les terres baixes en boscos de suros, alzines, roures i castanyers i creix en llocs nets i ben il·luminats orientats cap a Llevant. La seva olor és suau i dolç el seu gust. Un bolet excel·lent del qual el seu nom científic ens suggereix que era apropiat (i valorat) pels cèsars de la imperial Roma.
He encetat temporada de bolets de mà del doctor Joan Maria Trayter, titular de la càtedra de Dret Administratiu a la Universitat de Girona i cap meu en aquesta àrea del Dret Públic. En Trayter, tot aprofitant l'avinentesa de l'obertura del Seminari de Dret Local que es porta a terme a la Fontana d'Or, ens convidà a un grup de professionals del Dret a sopar a Can Massana -el restaurant de Bonastruch de Porta regit per en Pere Massana i la seva esposa Anna Roger, guardonat amb estrella Michelin. En Pere, que com a excel·lent cuiner adapta la seva cuina al calendari, ens oferí ous de reig, plat al que ens apuntarem ràpidament el doctor Hernán Hormazabal, catedràtic de Dret Penal de la UdG, i jo mateix cantant a duo les extraordinàries qualitats de l'amarita. Ell més que jo perquè sospito que, posat a triat entre l'il·lícit penal i el reig, es decantaria per aquest darrer. Va explicar-nos la seva evolució -quan neix recorda un ou, d'aquí ve el nom i més endavant emergeix fins arribar a uns quinze centímetres d'alçària- i també va parlar-nos de la seva carn, tendra i de color blanc excepció feta de la que es troba sota la cutícula i a l'exterior del peu, on és de color groc de rovell d'ou. Quedi constància que el doctor Trayter, atabalat com venia de Madrid - és membre de la Junta Central Electoral- es va haver de conformar amb uns rovellons que bona pinta feien i que els va celebrar com es mereixien.
¿Què hi ha darrere d'una estrella Michelin?, li va preguntar na Mònica Labián Rocas a en Pere Massana en una entrevista pública per Diari de Girona pel novembre de l'any passat. "Una trajectòria que hem mantingut amb els pas dels anys. Una línia de servei, d'un bon producte, d'atenció al client i d'un local", li va respondre.
Ben cert és i dono fe que en Pere i l'Anna, i així tot l'equip de col·laboradors seus, des de la cuina a la sala, no s'han mogut ni un mil·límetre d'aquesta màxima que els ha reportat reconeixement internacional. L'altre dia, sota la batuta del doctor Trayter, el nostre amfitrió, ho varen poder comprovar de nou. Ens varem sentir com a casa -om sempre, vaja!-, l'exquisidesa del producte i del bon fer de la cuina fou total i alabada per tothom, el servei acurat i l'atenció cap al client sostingut en la llarga sobretaula que seguí el sopar. Varem tancar el Massana - i amb ell tota Girona, em sembla- de matinada i forçats, tots, perquè l'endemà era dia feiner, que si no encara hi som.
