m'he retrobat com cada mes d'agost amb els Foucaut, una família parisina que fa quaranta-cinc anys que estiueja a Blanes. Els dos patriarques, Francis i Arlette, varen aterrar per aquestes contrades a principis dels seixanta. Des de llavors, mentre la família creixia, no han faltat mai a la seva cita estiuenca amb la Costa Brava.

Blanes suposa, per a la nombrosa saga dels Foucaut, un dels punts anuals de trobada familiar. M'expliquen que l'agost del 2007 van llogar set apartaments entre els vint-i-set membres que es varen ajuntar. Arquitectes, dissenyadors, hotelers, joves néts rockeros... segueixen, any rere any, posant al plat de la balança tot allò que encara els agrada de Blanes abans que tot allò que els enutja i els neguiteja. Sensibles com tants francesos i tants ciutadans d'arreu a la netedat, enguany es queixaven de la brutícia de les aigües de la platja del poble: "A les deu del matí molts dies està perfecta, a les dotze comencen a arribar deixalles i a la una sovint fa fàstic"; "A casa nostra una platja així estaria tancada a més d'un lloc". Jo intento una explicació, que més aviat sembla una excusa, parlant-los dels vents, de les corrents i de necessàries i extemporànies aportacions de sorra a s'Abanell, però ells m'expliquen com sovint veuen, des de la terrassa dels seus apartaments, tot tipus d'embarcacions abocant deixalles gairebé dins de la badia.

En aquest temps de febleses econòmiques i turístiques, comptar amb la fidelitat dels Foucaut envers una vila com Blanes em sembla tot un luxe. Es mereixerien un homenatge. Es mereixen, també, que es posin els mitjans que facin falta per tal que el seus banys resultin més agradables. Ho pensava l'altre dia compartint el sopar de comiat d'enguay a la Bodega José ("lesmeilleurs calamars a la planxa de la Costa Brava, Josep") mentre en Patrik, gendre i empresari especialitzat en acers de gamma alta, m'explicava com es relaxa i gaudeix molt més en les seves vacances blanenques que en l'ambient "elitista i snob" de la Costa Blava francesa, on la seva família hi té una magnífica "villa".

Per molts anys, família Foucaut, i fins l'any que ve!