Diumenge passat, Diari de Girona ens informava sobre la "cimera del golf". Potser la notícia passà desapercebuda, atès que avui es porta el soroll i en aquesta edició es donava compte dels consells nacionals de diferents forces polítiques catalanes després de les eleccions municipal i de la ressaca provocada pels aldarulls comesos al parc de la Ciutadella de Barcelona per delinqüents i brètols de molts tipus, però l'anomenada "cimera del golf", mantinguda en al camp de la base aèria Andrews, a vint minuts de Washington, hauria de tenir per a tots nosaltres un significat doblement especial: que la democràcia no s'ha construït per alimentar la confrontació, sinó la civilitat, i que la democràcia és el terreny precís per arribar a acords des de la discrepància, puix democràcia també és necessàriament pluralisme ideològic i programàtic.

A la base d'Andrews, els actors no eren qualssevol. Per una banda, el president dels EUA, el demòcrata Barack Obama, i per l'altre, el president de la Cambra dels Representats, el republicà John Boehner. Aparentment, el litigi esportiu era intranscendent per a la bona marxa de l'Estat més poderós de la terra: un simple partit de golf on, per cert, tenia les de guanyar el republicà, amb millor handicap que no pas el demòcrata, del resultat final del qual ni tan sols ens hem assabentat. Però, tanmateix, entre cop i cop i sempre damunt la gespa, els dos contrincants es van esforçar per guanyar la partida, segur que sí, però sobretot per posar una mica de distensió política en temes no menors com ara el dèficit pressupostari, la intervenció militar a Líbia o el sistema públic de salut, qüestions aquestes que es troben a l'agenda dels dos principals partits polítics nord-americans i constitueixin nucli de forta confrontació entre la Casa Blanca i la Cambra de Representants, com ho demostra el fet que s'arribés a invocar la Llei de Poders de Guerra per a recordar al president que ell també té límits. "Padrins" del duel ho foren el vicepresident Joe Biden i el governador d'Ohio, John Kasich.

L'escena fa pensar. En primer lloc, pels dos assumptes interns, el dèficit que estan arrossegant EUA, que poden arribar a frenar el seu creixement econòmic i el sistema de salut que uns, els demòcrates, pretenen generalitzar i els altres, el republicans, volen que sigui selectiu pel seu impacte sobre les despeses de l'Estat, i un assumpte de notable incidència sobre el perfil del país a l'exterior, com és el seu grau d'implicació a Líbia en el marc de l'Aliança Atlàntica, posada en qüestió per la seva ineficiència atès que Europa no té vocació de guerrer. I, en segon lloc, perquè feta la mise en scène en l'àmbit institucional, el parlamentari, on cadascú va dir la seva tot marcant territori electoral, es va considerar, raonablement, que no era bo per al país una radicalització política que se sap com comença, però que mai no se sap com acaba si més llenya s'hi posa una vegada atiat el foc. Encara menys quan allò que de veritat preocupa la ciutadania americana és l'economia, és saber si el que feina no té si arribarà a tenir-la, és saber el que feina té si la preservarà, i és saber si les expectatives de creixement econòmic poden finalment batre les també expectatives de decreixement. Els polítics nord-americans saben, com pocs, fer el teatre necessàriament intel·ligent per mantenir el caliu entre els seus respectius votants, però els polítics nord-americans saben, com ningú, que el problema de fons i el problema compartit és que no hi hagi ni un sol espectador que assisteixi a la representació de l'obra. Aleshores és quan, pujat el to de la confrontació partidària, aquesta necessita ser substituïda per una plàcida partida de golf, com la que va tenir lloc a Andrews, per substituir el torrent en un tranquil riu que mor a la mar sense descalçar els fonaments vitals de la Democràcia i del concret sistema polític que s'han donat.

En un país com el nostre, Espanya, on ara mateix la seva economia envia senyals de debilitat extrema després de cinc trimestres consecutius de creixement raquític, on tant el consum com la indústria tornen a esllanguir, on sindicats, patronal i govern són incapaços de posar-se d'acord en matèria de contractació laboral quan els nostre dits toquen cinc milions d'aturats, on la seguretat jurídica comença a tocar el dos per constants canvis normatius i ineficiència del sistema judicial, on cau la demanda d'electricitat, de gas, de ciment, de cotxes i fins i tot l'ús de carreteres i d'autopistes i on les patologies de l'ocupació pública es mantenen amb pèrdua efectiva de productivitat i una inflació salarial fora de mercat... Aquí, tant sorprenentment com malauradament, aquí no hi ha ningú que posi seny ni que sigui convidant a jugar un partit de futbol - el golf encara és de "dretes" com ho fou el tenis fins que arribà Manolo Santana- per continuar parlant d'allò que convé parlar fins arribar a un acord quan la posterior costellada, la qual convindria convertir-la en hàbit, atès que el teatre ens supera fins i tot quan el mateix acomodador s'ha acomiadat per l'extenuació que succeeix a l'avorriment.

I és que si la discrepància és part indissociable de la Democràcia, enlloc no es troba escrit que des de la discrepància no es pugui arribar a acords; tot el contrari, perquè l'àgora no es va inventar per al monòleg, sinó per a l'entesa. O és que en la vida privada, la familiar, la professional, la laboral o l'empresarial els acords no s'hi produeixen partint de la divergència, de la discordança i fins i tot del dissentiment perquè l'entesa és útil per beneficiosa? Aleshores, sabent que ningú té la raó, vull dir "la solució", per què no cercar-la fora de l'esclavista teatre de la vida en benefici del comú, de tots plegats, com van fer ?l'altre dia el president Obama i el congressista Boehner, i de passada donar una lliçó de civisme, del qual ben necessitats estem?