farà menys d'un any que l'editorialista del Diari de Girona es preguntava si el país, Catalunya, es podia permetre tenir 947 municipis, dels quals només 63 superen els 20.000 habitants, integrant aquests el 70% de la població total, i si no ha havia arribat el moment de preguntar-se sobre si això és sostenible des de la dualitat costos/serveis i sota el prisma de l'eficiència dels recursos públics que s'hi esmercen. També es preguntava què se n'havia fet de l'anomenat "informe Roca", una aposta per a la racionalitat que, observat els temporals de tota mena que aixecà, dorm el somnis dels justos mentre, afegeixo jo, segueix dempeus el debat sobre diputacions, consells comarcals i vegueries, tot mentre es van sabent les xifres pressupostàries que s'apliquen a alcaldes, regidors, presidents de diputacions i de consells comarcals, consellers comarcals, diputats provincials i...assessors de tota mena i condició! Per acabar-ho d'arrodonir, en les darreres eleccions municipal s'elegiren 227 regidors més a Catalunya en funció de l'increment poblacional. 947 municipis i 9.137 regidors!

Aquesta qüestió, la viabilitat del model municipal que tenim, es va plantejar, certament, fa algunes legislatures autonòmiques; probablement, quan la darrera del president Jordi Pujol. Es va fer un encàrrec d'anàlisi i de proposta a un grup del coneixedors de la situació encapçalats per l'advocat Miquel Roca i Junyent. De l'estudi valoratiu sorgí un "no" com a resposta - no, no és viable- i de la proposta sorgí, motivadament, el consell d'agrupar municipis, sobretot els de menys cens, a l'objecte de salvar els mobles, primer, i cercar una major eficiència en la gestió dels afers públics, més endavant. Va anar de ben poc que no s'aixequen en armes aquells que menys caixa disposaven per adquirir-les i de fer-ho per raons sentimentals que no pas d'ordre racional.

En Pujol va donar l'assumpte per acabat i fins ara.

Però si la realitat és tossuda, més ho són les arques públiques. Del "gratis total" del que vivien, aleshores, centenars de municipis gràcies als successius plans d'ajut de la Generalitat, complementats i bé pels respectius de les Diputacions Provincials, s'ha passat ara a una sequera que amenaça amb un "tancament de caixes". El municipi de Moià ja s'ha declarat en fallida tècnica i el seu alcalde, el republicà Dionís Guiteras, té anunciat que no pot pagar la nòmina dels funcionaris ni podrà enterrar els morts. Li ha faltat poc per anunciar que dipositarà les claus de l'Ajuntament al Palau de la Generalitat. Que tot pot ser que arribi. Més a prop, l'alcalde de Besalú, el convergent Lluís Guinó, home sensat, reclama mancomunar serveis per rebaixar costos i posar major racionalitat a la gestió pública.

No fa pas gaire temps, quan la primavera passada, que el Cercle d'Empresaris de Madrid, encapçalat pel català Claudi Boada (fill), demanava als grups polític la reducció dels gairebé vuit mil municipis que Espanya té. Citava la República Federal Alemanya, que en té uns 5.000, i la dràstica reducció feta a Dinamarca (de 271 municipis als actuals 98), Suècia (de 2281 als actuals 278) i Grècia (que s'han quedat en 355 després de suprimir-ne més d'un miler). La entitat madrilenya, que es distingeix pel seu liberalisme en matèria econòmica i per la seva lluita a favor de la supressió d'administracions i d'entrebancs administratius, considera un "luxe excessiu" que, al costat d'una important descentralització, com la vinguda de les mans de l'Estat de les Autonomies, es mantinguin les Diputacions i un inacabable reguitzell d'administracions locals, siguin municipis, siguin més que municipis o seguin menys que municipis que dóna com a resultat 16.412 entitats locals, segons el darrer informe d'Intervenció General de l'Estat.

Una xarxa administrativa ineficient que són "part important del problema econòmic d'Espanya", digué.

Qui li acaba de donar la raó no és el govern espanyol, absent en tot, sinó l'italià. "Manu militari" el president Silvio Berlusconi acaba de suprimir 36 províncies, 1.500 municipis i 50.000 càrrecs públics. I això que l'objectiu del dèficit públic per enguany no és l'espanyol del 6%, que no s'obtindrà, sinó del 3,9% per anar a l'1,4% quan l'exercici de 2012. Aquí, que sembla que anem sobrats, el sector públic estatal i autonòmic segueix creixent, com posà de manifest Diari de Girona a mitjans d'aquest mes, liderant Catalunya, quina vergonya!, el rànquing espanyol d'empreses públics, mentre Generalitat i Ajuntaments deuen més de 2.700 milions d'euros als treballadors autònoms en factures. Això és la selva.

L'austeritat que practica el govern del president Artur Mas no té res de capriciosa. Qui cregui que se l'ha inventat per enviar a l'infern al tripartit s'equivoca del tot. És la necessària alhora que la possible, avui, doncs encara s'hauria de retallar més, segons que ens diuen des de la Unió Europea, la OCDE o el Fons Monetari Internacional, i que amb coratge ens té anunciat el nostre president.

Aquell que es pensi que fent-ho el govern de Catalunya la cosa s'arregla per a tots és que en la més intensa de les ignoràncies es troba. Han de fer el mateix, i potser encara més, la resta d'administracions, l'estatal i la local, i els Ajuntaments, ara sense ingressos extres per inactivitat constructiva, aniran poc a poc seguint les passes del de Moià. Seria bo i es fa precís que no s'arribés a la fallida. Al KO més absolut, i per això és temps per a recuperar l'"informe Roca", adequar-lo si així es creu convenient i, sobretot, portar-lo a terme donat que això de disposar de 947 municipals a Catalunya pretèrit és. Gairebé medievalista. La seva reconversió és una qüestió de supervivència.