Sobre la platja de Canyelles de Lloret de Mar, a mitja muntanya, pujant per un camí particular ple de giragonses i voltat d'alzines... la panoràmica comença a ésser impressionant, tant per la frondositat del bosc, com per la immensitat del mar. Tot d'una hom es troba amb una gran casa pairal que a primera vista sembla molt antiga, però que en realitat no ho és tant". Aquest paràgraf, que figura en el número 501 de la Revista Lloret Gaceta de l'any 1989, descriu Can Juncadella, una mansió construïda durant els anys 1945 i 1946 pels amos de gairebé tota la muntanya, en Josep Maria Juncadella i Burés casat amb na Mercedes Salisachs, escriptora i germana de la dona d'Antoni Samaranch, perdurable president del Comitè Olímpic Internacional.
El senyor Josep Maria perta?nyia a la nissaga dels Burés, empresaris tèxtils d'origen manresà que van començar el 1862 les seves activitats a Sant Joan de Vilatorrada. A la postguerra es va fer càrrec del negoci. Era nebot de Francesc Burés i Borràs casat amb Eulàlia Regordosa, coneguda com a "Doña Li". La marca de llençols El Burrito Blanco va ser el seu producte estrella.
La senyora Mercedes s'havia educat en un col·legi de monges i, obligada pel seu pare, va aconseguir el títol de perit mercantil, una raresa en aquella època. S'havia casat als 18 anys i va tenir cinc fills. Com a novel·lista sempre va escriure en castellà i mai se n'ha desdit. Tot al contrari. El desembre de 2009 declarava en un diari que: "Ni se me pasó por la cabeza aprender el catalán. Es en la democracia que ha empezado todo eso. Me parece muy bien que lo aprenda quien quiera, pero sin marginar. Para mí todas las provincias de España son España, incluyendo Cataluña". Una diàfana visió sobre la llengua catalana en boca d'una burgesa amb pedigrí.
Doncs bé, el matrimoni va encarregar les reformes de la masia al mestre d'obres Nicolau Zurita i Amèlia, resident a Lloret des dels sis anys però nascut a Cretes, poble de la província de Terol.
Viure a temporades en una casa enmig d'un paratge selvàtic, envoltat per una agresta natura, havia d'ésser un atractiu insuperable per a uns burgesos alineats en el bàndol franquista.
En la construcció es van utilitzar teules, bigues i rocs que procedien de les cases velles que s'enderrocaven per tal que el futur habitatge tingués un aspecte el més vetust possible. Segons deien les males llengües, cada teula vella es bescanviava per dues o tres de noves. I així es va edificar la casa de la residència dels Juncadella.
L'any 1992, cinc generacions més tard, amb una fàbrica a Anglès, en plena crisi, el grup KIO liderat per Javier de la Rosa, va adquirir el 51% de les accions i va apartar de la direcció Josep Maria. Ben aviat l'empresa va iniciar un lent procés de desintegració.
I la finca de Lloret va caure a les mans d'un poderós consorci japonès propietari de productes de cosmètica, restaurants i cafeteries (durant uns anys també va representar la firma Playboy al Japó).
Els nous propietaris van contractar a l'arquitecte Yuichi Suzuki per transformar la masia en un luxós internat exclusiu per a unes vint senyoretes dels país del sol naixent. També va dissenyar la Casa de la Cerimònia del Te, complement essencial en l'educació que rebrien les alumnes.
El Grace International College (GIC), impartiria cursos de secretariat internacional de nou mesos, amb el vist i plau de la Generalitat i amb la Marta Ferrusola, esposa de Jordi Pujol, elegida presidenta d'honor. Al finalitzar l'estada s'atorgava un títol equiparable al de qualsevol Tanki Daigaku, universitats japoneses que impartien carreres de dos anys.
No obstant, la WDI Corporation, creada l'any 1954, i que es va expandir arreu del món, va espifiar-la amb l'aposta d'un centre tant selecte a Lloret de Mar.
Tot i crear una societat a mida per desenvolupar el projecte, la WDI Development SA, aquest va fracassar. A l'octubre de l'any 1989 els cos de la matrícula, residència i manutenció era de 5.800.000 iens per curs, (més de cinc milions de les antigues pessetes, o sigui uns 30.000 euros). Potser era una quantitat que els executius de les multinacionals van considerar excessiva per a la formació de senyoretes. El somni d'unes geishes convertides en "secretàries executives" de grans corporacions se'n va anar a can Pistraus. La societat es va extingir el dia 5 de març de 1999.
La finca va patir uns anys d'abandó fins l'aparició en escena dels kazakhs que van comprar-la mitjançant l'empresa Flinder Data SL, constituïda el 18 de juny de 2004 i inscrita en el Registre Mercantil de Girona.
S'ha publicat que un dels propietaris era ex-primer ministre del Kazakhstan, Daniyal K. Akhmetov, a la vegada mecenes de l'equip de ciclisme Astaná, nom de la capital d'aquell país. També se sospita que Nursultan Nazarbàiev, que governa el Kazakhstan amb mà de ferro des del 1990, o algun familiar seu són els autèntics amos.
A partir del 7 de maig de 2010 qui figura com a administrador únic és Assylbek Karibayev, vicepresident de PetroKazakhstan Oil Products, empresa petroliera d'aquella república asiàtica.
Uns i altres són nous rics que, durant la descomposició de l'antiga Unió Soviètica, van acaparar les empreses estatals per abraçar el capitalisme més salvatge que no respecta res.
Per què havien d'actuar diferent amb Can Juncadella? Han tancat el pas d'un sender públic, el GR-92. Han remogut terres i talat arbres. Han construït una escala de fusta per baixar a la cala on van traginar sorra forana fins que els temporals, sempre justiciers, se la van emportar.
No acaba aquí la història. S'hi ha d'afegir el nyap monstruós sorgit de la transformació d'una antiga casa per a masovers i un galliner en una residència luxosa de setze habitacions.
Aquesta forma d'actuar, però, no hauria de sorprendre ningú. Alguns prohoms de la burgesia industrial catalana van aprofitar les dictadures de Primo de Rivera i de Franco per aconseguir amb pocs quartos els terrenys arran de mar que eren dels pagesos per edificar les seves mansions.
Tant abans com ara, els depredadors de la natura actuen com uns poderosos ignorants que volen un gaudi exclusiu d'allò que és patrimoni de tots.
