La M.Àngels és un exemple de pacient que va afrontar un dels casos de càncer més comuns entre les dones, el de mama. Després de dos anys de quimioteràpia anima a les dones a ser valentes i sentir-se bé amb elles mateixes
Creu que és una cosa positiva poder parlar del problema i ser assessorat per un servei psicològic com el de l’Oncolliga?
Jo crec que sí. Cada cas és diferent, però a mi per exemple em va anar molt bé aquest tipus de tractament. Tenia una amiga que em va introduir a la fundació i realment n’estic molt contenta.
Què és el més dur després de perdre el cabell, mirar-te o bé saber que et miren els altres?
Jo crec que és més aviat per tu mateix més que no pas pels altres. Quan et mires, veus reflectida al mirall la imatge del càncer. L’evidència de l’evidència. Una imatge que et recorda cada dia que ets un malalt de càncer. Tu pateixes molt, els que t’envolten pateixen per tu, i tu per ells. És una roda.
És complicat el procés d’adaptació passada la malaltia?
La veritat és que no és senzill. Sempre hi ha la por de recaure o de tornar a passar pel mateix. Mentre lluites contra la malaltia vas cremant etapes, superant esglaons. Quan acabes i ho analitzes bé, tot és esgotament.
I un cop acabat el tractament, què passa quan has de dir adéu a la perruca?
Un cop acabada la quimioteràpia el cabell et torna a sortir i per descomptat arriba un moment en què la perruca ja no és compatible amb el teu propi cabell i aquí comença una altra fase encara més dura, perquè tens el cabell molt curt i malmès. És igual de complicat decidir posar-te perruca que treure-te-la.
Quina actitud és la que s’hauria d’adoptar quan algú es troba immers, de sobte, en aquesta situació?
La malaltia no la tries. No pots triar el què et passa de cap manera, però sí que és a les teves mans com l’afrontes i l’actitud que hi poses. S’ha de procurar fer-ho amb valentia, bon humor i sobretot molta naturalitat.
