Nascuda a Barcelona el 1963, Yvonne Valero va convertir-se en la primera Mosso d'Esquadra que va venir destinada a Girona. Va ingressar al cos l'any 1985, quan es va convocar el procés de selecció de la segona promoció d'agents autonòmics -la primera a la qual podien accedir les dones. Es van presentar 9.759 persones per ocupar les 245 places ofertes -43 de les quals reservades a dones.

En sortir de l'acadèmia el 1986 va ser destinada a Girona, després, al Palau de la Generalitat per acabar integrant-se el 1987 a la Brigada de Menors. El 1992 va ascendir a caporal i el 1996, a sergent, aleshores ja havia tornat a la província on va fer-se càrrec de la comissaria de Banyoles -també va passar per la Bisbal, el Gironès i la Selva interior. Tres anys més tard va ser nomenada sotsinspectora i el 2002 va convertir-se en la primera inspectora del cos autonòmic. Actualment és la cap de la sala regional de comandament del cos a Girona.

Any 1985, cap dona mosso d'esquadra. Com decideix ser la primera?

Va ser una cosa molt casual, l'any 85 la meva mare va veure un anunci a la premsa, de la Generalitat, que deia «Noi/a ingresseu al nostre cos de policia de la Generalitat-Mossos d'Esquadra» i aleshores em vaig dir que una de les 245 places havia de ser la meva.

No hi havia pensat mai abans?

Ni coneixia ningú que fos policia ni tenia cap tipus de lligam amb ningú. Res. Jo treballava a la borsa de Barcelona i en veure l'anunci -coses del destí- vaig decidir provar-ho. La borsa la vaig deixar quan tenia clar que entrava a l'acadèmia.

En cas de no haver aconse?guit passar les proves, ho hauria tornat a provar?

No ho sé, perquè el 5 de setembre d'aquell any, quan van sortir les llistes, tenia clar que si estava entre les aspirants, seria fantàstic i si no era així, la meva intenció passava per marxar a Itàlia a viure i muntar una empresa de wedding planner.

Com s'ho van prendre a casa?

Perfecte. La meva mare és qui em va dir que això segur que m'interessava. El meu pare estava encantat de la vida, li deia a tothom. El que més els va costar és que havia d'estar destinada a Girona però qui més ànims em va donar va ser el meu germà petit, que aleshores tenia 6 anys, i molt convençut em va dir: «no et preocupis, que per Nadal tornaràs a ser a casa». I per Nadal vaig tornar a casa.

Va trobar algun entrebanc a l'hora d'entrar dins el cos?

Dins el cos mai he tingut cap problema. Suposo que a vegades també pels caràcters. Jo vaig entrar aquí amb una intenció molt clara: volia ser policia. I no m'he negat mai a fer cap servei ni tampoc et donaven serveis pel fet de ser dona. Tampoc és una cosa que hagi vist que passi. A més, seria absurd, estem en una organització en la qual homes i dones hi som per fer el mateix. En el meu cas, des del primer dia vaig sortir al carrer a treballar.

A l'hora d'ascendir també va percebre aquesta igualtat?

L'oportunitat tens la mateixa que els homes, després depèn de cadascú, que vulgui fer-ho o no. És clar, ascendir representava -ara cada vegada menys- en un percentatge molt alt, marxar.

Es tracta d'un cos sense sostre de vidre?

A veure, en aquests moments tenim una comissaria, tenim intendentes, inspectores, sotsinspectores, sergents. Jo em vaig presentar a inspectora i no he tingut mai cap problema per ser dona.

Una dona policia ha d'escollir entre ser mare i promocionar-se o això al cos no passa?

Ser mare no és un obstacle per ascendir. Cadascú fa el que vol amb la seva vida però les dues coses es poden fer. No ha de ser un obstacle, a vegades és més una excusa.

Com ha canviat la percepció de la dona policia en aquests 30 anys?

Quan estava a la brigada de menors i un menor s'escapava del centre potser sí que no li agradava que l'atrapés una noia perquè entre els menors, el fet que ?ha?guessis anat darrere d'un d'ells corrent, l'enxampessis i el retornessis al centre era com un desprestigi en el seu entorn i s'ho amagaven.

L'anècdota més rellevant d'aquests 30 anys?

Estava de cap de la comissaria del Pla de l'Estany a Banyoles i vam detenir un senyor per violència de gènere. L'home estava a garjoles i van venir tres amics del detingut molt indignats dient que no entenien per què estava detingut si només li havia clavat una bufetada a la seva dona i demanaven parlar amb el cap de la comissaria. La cara d'aquelles tres persones no se m'oblidarà mai. Imagina't la cara que se'ls va quedar quan em van veure a mi. Van canviar el registre totalment. Si hagués estat un home li haurien dit: «Però home, què passa?» però la seva cara a l'hora de voler explicar-li a una dona que tampoc no n'hi havia per tant era un poema. Evidentment, un company els hauria dit el mateix que jo, que l'home estava detingut per violència domèstica perquè no es pot agredir la parella.

Tornaria a ser Mosso d'Esquadra?

Sí. He tingut l'oportunitat de viure moltes coses que com a ciutadà no es viuen.