Els límits
Aquesta setmana s'ha celebrat el debat d'investidura a la llum dels resultats electorals del 27 de setembre. La majoria absoluta sobiranista és rotunda al Parlament. Un 48% del vot popular amb una participació del 77% és una dada que fa reflexionar a qualsevol persona amb dos dits de front. Però aquesta majoria s'ha de completar a partir de projectes que comparteixen horitzó nacional però que tenen discrepàncies en el model de societat. Jo ho tindria molt clar, en moments excepcionals, decisions d'unitat excepcionals.
Però per alguns això té uns llimerols de pensament més plens de replecs. Queden dos mesos per cercar el desitjat acord. El que vull afegir és que en democràcia es pot guanyar o es pot perdre, l'alternança és la base de les normes de joc democràtic. Però el que no pot ser és perdre's en un bosc de condicionalitats que desfiguren el plantejament inicial. Seria una pena. Guanyar, perdre... però mai perdre's.
París
La ciutat de la llum és on jo aniria a viure si pogués, algun dia. París ha estat fortament castigada pel fanatisme de base islamista radical religiós. Estem davant d'una llarga guerra de religions que pot arribar-nos desprevinguts a les societats secularitzades. Però que va per llarg, com totes les guerres de religions i de poder. S'han acabat les guerres convencionals amb un dia de declaració de guerra i un dia de l'armistici. Són guerres asimètriques i de violència d'origen difús. Són les guerres tributàries dels instruments de la globalització. Dissabte de bon matí, anant en cotxe, vaig escoltar un beneit que deia que no hem sabut integrar el pluralisme religiós en les nostres societats. Aquestes "tonteries" passen quan s'han d'omplir moltes hores de ràdio o televisió en especials informatius. Perquè això no va de pluralisme religiós. Això va de civilització i barbàrie. Qui mata en nom d'un Déu i nega els valors de les societats democràtiques... És incompatible com l'aigua i l'oli amb els nostres valors. Aquesta guerra va per llarg, és la que ens ha tocat viure. I avui estem commocionats però la normalitat tornarà. Fins que caigui un avió o tornin a disparar. Les societats occidentals fan dols curts per episodis que són parts d'un tot.
Campanyes velles
Ahir em van fer les fotos dels cartells per la campanya electoral. Barrino com fer una campanya electoral absolutament diferent. Ara es parla molt de política nova i de política vella. Només puc dir que política vella, casposa, és desembarcar amb l'aparell de l'administració de l'Estat i la candidata del partit del govern per prometre en temps de descompte el que no s'ha fet abans. Això és confondre institucions amb partits. Fa temps que està prohibit per llei. Però això és prendre el personal per curt. El que s'ha de fer es fa en temps i forma i es posa en funcionament. Ja n'estic tip de "primeres travesses" d'AVE en campanya electoral, el 2004, de primeres pedres de N-II en plena campanya electoral, el 2008. Que ens han pres per ximples. Els fets parlen molt més que les paraules buides.
El Pacte Democràtic
Això només interessarà als de llarga memòria política o als quasi malalts per la política. A les eleccions del 1977 es va presentar la coalició Pacte Democràtic, la suma de PSC-Reagrupament de Josep Pallach, d'Esquerra Democràtica de Catalunya de Ramon Trias Fargas i de CDC. Avui crec que l'opció guanyadora és la posada al dia del Pacte Democràtic, que ja és un Pacte per la Sobirania. Des d'aquestes tres sensibilitats ideològiques. Temps fundacional. Que vella que s'ha quedat la sèrie de televisió Cuéntame i el que representava i encarnava. Hi ha un ampli espai de la població que no és antisistema però que tampoc és nostàlgica de la UCD ni del Cuéntame. Són la gent del Pacte Democràtic de 2015. Aquest és el nou espai central que s'està configurant.
