Màrius Busquets i Jordà

"Hi havia força feina amb la gent dels pobles, per la falta d'aigua i pobresa"

Nascut a Vilobí, Màrius Busquets, bisbe de Chuquiribamba, va marxar cap a Perú amb 28 anys

30.11.2015 | 07:13
"Hi havia força feina amb la gent dels pobles, per la falta d'aigua i pobresa"

Bisbe de Chuquiribamba (Perú). Nascut a Vilobí d'Onyar l'any 1935, Màrius Busquets va marxar cap a Perú amb 28 anys. Allà va desenvolupar la seva tasca pastoral i va arribar a ser nomenat bisbe del prelat de Chuquiribamba. Aquests dies ha estat a les comarques gironines per visitar els seus familiars, alguns dels quals també són religiosos.

Quins records té de quan estudiava al seminari de Girona?

Va ser tot un canvi, deixar Vilobí i entrar a Girona. Estava ple de nois més grans i jo m'hi trobava molt a gust, perquè en aquella edat és fàcil fer amistat amb els companys. Érem 35, i vam acabar 12. D'aquests 12, dos se'n van anar a l'Àfrica de missioners i dos hem anat a Amèrica: un a Xile, en Miquel Jordà, i l'altre, que sóc jo, al Perú.

Què porta un noi de 28 anys de Vilobí a anar-se'n de missioner al Perú?

Jo era professor al Cullell, on hi havia 300 nois interns. Allà rebíem unes cartes molt boniques de mossèn Enric Pèlach, que també va ser bisbe al Perú. Ell havia estat professor nostre, i així com Sant Pau escrivia cartes als cristians dels inicis, ell escrivia cartes a la gent de Girona. Nosaltres les llegíem i ens anava quedant la idea que allà faltaven moltíssims capellans, i en canvi aquí érem quinze per 300 alumnes. Jo volia anar a Xile, i vaig anar diverses vegades a dir-ho l bisbe Cartanyà, però sempre em responia: "No, xiquet. A Xile, no". Amb tots els problemes que hi havia a Xile, perquè era l'època de Pinochet... no li agradava. Finalment, el rector del seminari, el doctor Estela, em va recomanar que demanés per anar amb l'Enric Pèlach al Perú. Ho vaig fer i em van dir que sí.

Què es va trobar, quan va arribar al Perú?

A les cartes, mossèn Pèlach ens parlava molt dels cavalls i els camins, i jo m'havia preparat en una hípica que hi havia a la Devesa. Però quan vaig arribar, em van destinar a un poble de platja i amb una moto [riu]. La gent que em vaig trobar era molt morena de pell, de famílies africanes que havien arribat al Perú. El primer dia que havia de celebrar missa, arribo a l'església, encenc els ciris a les vuit del matí i no ve ningú. I quan acabo la missa, es presenta la família dient que volien que se celebrés la missa. I jo dient: "Era a les vuit, i ja s'ha celebrat". I ja hi vam ser! Total, que jo anava amb l'estil nostre d'aquí, però quan vaig arribar al vespre a la casa del bisbe, i em va dir: "Ho has de fer al revés. Quan arribis allà, posa't al teu despatx i ja vindrà la gent a picar a la teva porta i tu vas resant, vas llegint, fent el que hagis de fer... espera't una mica, ja tornaran a trucar a la porta, i tu llavors surts i amb tota la calma encens els ciris i el que faci falta".

I va funcionar?

I tant, vaig començar a fer-ho així i van quedar molt contents. Jo arribava amb una mentalitat pròpia d'aquí i em vaig haver d'adaptar a la manera de fer d'allà. O em ve també una senyora i em diu: "Vull una missa per al meu fill, que s'ha mort". I li pregunto: "Ja estava batejat?" "No, jo no sabia com es feia tot això, i vaig agafar aigua, li vaig tirar pel cap i li vaig dir: perquè et donin terra santa". Ho va fer perquè el poguessin enterrar en un cementiri catòlic, i com que era una mena de baptisme de desig, a falta de més formació, aquella dona ho va fer bé.

Com era el seu dia a dia?

Allà hi vaig estar cinc anys, i vaig començar a fer feines a l'arxiprestat. Vaig tenir força feina a la part administrativa... com que era català, em va tocar fer d'administrador. S'havia d'organitzar tot. Estava en una des les circumscripcions més pobres. Eren províncies que estaven molt desateses, pràcticament no s'hi havia fet res i per tant s'havia de fer gairebé tot. I finalment sí que em va servir haver après anar a cavall, perquè em vaig poder moure per tots els pobles, estar amb la gent, trobar vocacions... al final, tot plegat em va servir per poder fundar un seminari per a nens i joves.

I es va convertir en Bisbe.

Sí. Els últims quinze anys em van nomenar bisbe. I quan vaig fer els 75 vaig escriure, com és perceptiu, una carta al Sant Pare dient-li que presentava la meva carta de renúncia perquè ell disposés. Després et responen des de Roma i et diuen que continuïs el teu treball fins que nomenin un altre bisbe per substituir-te. I això sol ser a l'any o dos anys. En el meu cas em van deixar quatre anys complerts i una mica més. Vaig poder deixar 18 capellans, comprar un terreny per al seminari, construir-lo, fer les campanyes oportunes... i ara està funcionant, gràcies a Déu. A més, també em vaig dedicar bastant al tema social. Vaig ser director de Càritas, i s'havia de fer força feina amb la gent que era als pobles, a les muntanyes, que tenen problemes de neu, glaçades, falta d'aigua i pobresa. Hi havia gent que bevia excessivament alcohol, tots els nens treballaven... nosaltres treballàvem amb aquesta mainada.

Com van viure, des de Perú, l'elecció d'un papa argentí?

Nosaltres ja sabíem qui era, perquè havia estat secretari d'una trobada de bisbes al Santuari d'Aparecida, al Brasil. Ningú volia fer el resum de cada dia, i ell es va atrevir. Es va empapar molt bé del que s'havia de fer a Amèrica, i quan van haver d'escollir el Sant Pare, ho va explicar molt senzillament a la resta de cardenals, que van veure claríssim que era el que l'Església necessitava. Per això hi va haver molta unanimitat a l'hora d'escollir-lo, malgrat que no se'n parlava gaire. A nosaltres ens va semblar molt encertat perquè era un home que es trobava molt a prop de la gent. Així com al Perú hi ha teologia de l'alliberament, ell tenia la teologia del poble. Estar al mig del poble per evangelitzar-los i estar amb ell.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema