La interinitat política i l'economia

«Si cadascun de nosaltres pot equivocar-se, com de gran pot arribar a ser l'error de la suma. Si Ceausescu és prova de la perversió assembleària, Hitler ho és respecte a l'error en què pot caure un règim democràtic»

03.01.2016 | 07:20
La interinitat política i l'economia

Mai no he cregut en l'axioma que, en democràcia, el poble no s'equivoca mai, com tampoc mai no he cregut en l'assemblearisme com a la millor fórmula per enfortir la democràcia. Quan aquesta última s'ha utilitzat, més aviat que tard s'ha pogut comprovar que, en el fons, uns pocs dictadors han estirat de la massa sota l'engany i la mentida, perquè li atorgui una pàtina falsa de participació igualitària en la resolució pública de quelcom ja acordat privadament.

Respecte de la primera, practico la lògica aristotèlica i em dic que si cadascun de nosaltres pot equivocar-se, com de gran pot arribar a ser l'error final de la suma.

Si Ceausescu és prova de la perversió assembleària, Hitler ho és respecte de l'error en què pot caure un règim democràtic de representació de la voluntat d'un poble. Si esmento aquest dos genocides és per estalviar-me anar al pou de la història de la Humanitat o aproximar-me a temps molts recents i a geografies més pròximes.

El poble podrà no equivocar-se mai, segons alguns teòrics de la democràcia que substitueixen la ciència política pel seu entusiasme vers el sistema polític menys dolent, en paraules que s'atribueixen a Churchill, però no se'm podrà negar que a voltes l'exercici de la democràcia porta a un cul-de-sac respecte del qual són els líders polítics i, principalment, els interessos dels partits polítics, els encarregats d'intentar sortir-se'n de la cruïlla de l'azoospèrmia deixada per l'electorat.

És el que va passar a Catalunya el 27 de setembre i és també el que va succeir a tot Espanya el 20 de desembre. Quan la voluntat del poble, expressada en les urnes, dóna lloc al confusionisme i a l'agonia a partir de l'aritmètica i de la ideologia, no es pot negar que el resultat electoral hagi estat, tot ell, un error majúscul a partir d'equivocacions individuals que, com una pilota de ping-pong, retorna la solució dels problemes a aquells que per la seva incapacitat no han estat uns bons gestors de la cosa pública.

El que està succeint a Catalunya és senzillament esperpèntic, però la responsabilitat no recau -tota- en la CUP. La causa de les causes de la trajectòria nívia, atribolada, incoherent i frívola de la Catalunya recent es diu Artur Mas, designat pels Pujol-Ferrusola en un menjador familiar perquè tot seguís igual, sense pensar que tot plegat, ells inclosos, podria esdevenir un desastre total, com així ha estat.

Espanya sencera l'ha volguda imitar fraccionant el Congrés dels Diputats i ara ens trobem, tots, amb un ai! al cor per si les dues eleccions (catalanes i espanyoles) s'han de repetir.

El denominador comú s'anomena interinitat, la qual, essent una pesada llosa per a la governabilitat, encara pot ésser substituïda per una de pitjor, anomenada inestabilitat.

Ara per ara no veig ni aquí ni allí cap líder polític amb visió d'Estat. Només observo genuflexions massianes, altivismes sanchistes i xaperies bolivirianes. Ni un gram de sensatesa enlloc.

Trobant-se així les coses i podent anar a pitjor, no hauria d'estranyar a ningú que el capital fos col·locat en altres països que ofereixen més visibilitat als inversors o que fugís d'aquí, s'entengui Catalunya o s'entengui Espanya, a la recerca del plus de seguretat i estabilitat política que avui ningú els ofereix.

Per no deixar les coses tancades a les urnes, sinó encara més complexes, ens hem convertit en un mercat sense ruta clara per al 2016.
Espanya no cotitza a l'Ibex 35, cada vegada menys espanyol, sinó que ho fa en el dubte; i Catalunya, ja se sap des de fa uns tres anys, no és altra cosa que un «bonus escombraria» que només el Banc d'Espanya li compra ni que sigui amb l'esperança incerta que resti a la seva circumscripció.

I això que la macroeconomia es troba en situació de fer créixer el PIB, el consum intern i la creació d'ocupació, però l'ànim dels agents econòmics, siguin interns o externs, es troba ofuscat, desconcertat i dubitatiu, segons tots els informes apareguts recentment.

Això, políticament, és un fiasco total i, econòmicament, més feble que quan el primer semestre de 2015.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema