Un exhaustiu informe d'Oxfam conegut aquesta setmana ha encès totes les alarmes socials. Ben mirat, no ha dit res del que alguns, entre els quals reputats economistes keynesians, no havien dit abans, encara que amb menys coneixement de causa: la riquesa va quedant-se en unes poques mans - l'1% del planeta ja té més que el 99% dels seus habitants-, l'amplitud de la classe mitjana va reduint-se, així com la seva capacitat adquisitiva, esllavissant-se cap avall, i s'amplia el sector dels que no poden seguir alhora augmenta el seu estat de pobresa fins a fer-se crònica.

Sembla que l'estat del benestar ha tocat sostre i tendeix a diluir-se al compàs d'una economia hiperliberalitzada que no té en compte les persones i que serveix exclusivament a la riquesa per la riquesa. És, aquest, el resultat d'una economia globalitzada que no coneix fronteres i que es basa en l'abaratiment de la mà d'obra i en la seva explotació sense que cap principi ètic hi posi fre?

Tot diu que sí. Els Estats Units, Canadà, Austràlia, Japó, Europa... fa temps que varen confiar als anomenats països emergents, com ara la Xina, Índia, Vietnam i altres, la part més costosa de la producció industrialitzada per quedar-se en l'estadi de la innovació i la recerca. Essent així, s'ha descapitalitzat respecte de la participació en el resultat final d'un segment molt majoritari de la seva ciutadania, que ha estat expulsada d'aquesta cadena i a la qual mai no tornarà.

La seva fuetejada definitiva ha estat abaixar els sous i repartir la jornada laboral entre diverses persones, mentre ?segueixen apostant per un model de creixement del PIB propi fonamentat en la producció de països tercers.

Un error que ens posa davant d'una nova revolució social que sura, avui dia encara poc, pels mars desconeguts dels partits polítics nous dits populistes.

Si Estats Units té en Trump i ja veurem si surt algun extravagant en el Partit Demòcrata, tota la Unió Europea es veu afectada per la crisi introduïda per partits de dreta o d'esquerra amb plantejaments radicals que van xuclant vots a les formacions polítiques clàssiques.

Sense que Espanya en sigui una excepció, només hem de veure què passa al seu nord, al seu oest i al seu est, per comprovar l'existència d'epicentres que comencen a emetre ones que en moviments desconeguts es transformen. No és estrany, per tant, que alguns d'aquests nous corrents polítics proposin una renda mínima per a tothom que vingui a reduir les desigualtats creixents.

Segons l'esmentat informe d'Oxfam, els vint espanyol més rics tenen més diners que el 30% dels ciutadans més pobres, la riquesa dels 99% dels espanyols va caure un 15% l'any 2015 i Espanya és un dels països d'Europa que més punts ha guanyat en desigualtat social, gairebé un 10% més que el promig de la Unió Europea d'ençà que va iniciar-se la crisi.

Què ha passat si Espanya, com a resultat del seu ingrés a la Unió Europea, passà a ser un país de renda mitjana-alta quan ho era de renda mitjana-baixa, casella a la qual ara ha tornat?

Doncs que s'han mantingut les febleses del seu model productiu i distributiu, desaprofitant-se la bonança econòmica lliurada per una ampliació del mercat i pels molts ajuts comunitaris rebuts, atès que la població activa màxima assolida en aquell període mai no passà del 48% de la potencial i ara és del 38%, havent-se baixat deu punts, fent-se trampes en les estadístiques ocupacionals, i posant en alerta màxima tant el Banc Central Europeu com el Fons Monetari Internacional i la mateixa OCDE, perquè en la cua ens trobem i sense solució de continuïtat, sembla.

És a dir, sense més alternativa que la baixada generalitzada de sous, l'expulsió laboral dels sèniors pels costos que generen, l'impossible retorn dels expulsats a l'activitat productiva, l'objectiva dificultat d'accés dels joves al treball i una prospecció de l'OIT que dóna un horitzó mínim de deus anys per retornar als salaris d'abans de la crisi.

No hi ha termòmetre més popular i precís que l'arribada de les rebaixes en plena temporada alta: la capacitat de consum dóna la mesura més precisa del nivell de desigualtat existent i de com els ingressos, ni que siguin els mateixos, no donen per a més, perquè el PIB serveix per mesurar el volum de producció, però no pas el grau de satisfacció de la població, que es mou entre el baix i el molt baix, segons totes les enquestes conegudes.

O canviem el rumb o el precarietat explotarà.