l'estafador mira d'assemblar-se a la víctima. Per això es vesteix igual, adopta les mateixes actituds i reacciona de la mateixa manera als imprevistos. Com més s'hi assembla més fàcil ho té per aconseguir el seu propòsit: l'engany. A vegades ho fa tan bé que la víctima, tot i saber-se enganyada, evita denunciar-lo i fins i tot, si és necessari, el defensa. Això no és nou, és tan vell com la pròpia existència de la humanitat.
El Diario de Gerona del 25 de març del 1893 explicava: "El vestit que amb més freqüència adopten els estafadors és el de persones acomodades de classe mitjana, les maneres i les aparences de les quals imiten en tota exactitud. Els estafadors prenen un aire d'honradesa, de tranquil·litat d'ànim, de satisfacció pròpia que atrau, captiva i serveix pels seus propòsits".
"També vesteixen com la gent d'ofici acomodada, com els empleats públics i en no poques ocasions fan servir els vestits i les gorres dels intèrprets i els dependents de les principals fondes". Avisava que no es vesteixen com un rústic perquè, contrariament al que es pensa, el rústic sol ser maliciós i malfiat i encara més perillós: el rústic tendia a solucions violentes. Presa l'aparença, els estafadors han d'actuar. L'estafador és un actor que cultiva tots els gèneres, capaç de canviar de paper en un instant, i ho ha de fer sense oblidar-se del que de veritat és i del que aparenta ser.
Vestit i preparat, l'estafador va per feina. La zona de treball preferida són les estacions de ferrocarril i les fondes. Llocs on arriba gent confusa i desconeixedora de la ciutat i tendeix a fiar-se de la mà amiga que se li estén. L'incaut pren una mà que no és la d'un senyor honorable o la del jove sol·lícit que aparenta, sinó la mà de l'engany. Encara més, la mà de l'engany a vegades apareix petita, fina i voltada de puntes de cotó. Fet el contacte, l'estafador es guanya la confiança de la víctima, a la qual acompanya a un terreny propici. Per exemple, unes galeries comercials o un mercat. En aquest lloc, l'estafador propicia que la víctima mostri els diners. Un cop sap que la víctima està en disposició, li demana diners en base a una penyora sense valor. No sols actua a les estacions. L'estafador se les pensa totes, perquè ha de sobreviure.
La jove de 21 anys Dolors Carré, natural de Terrades, devia cuidar molt bé l'aparença. Va anar a una casa de Figueres i hi va trobar la dona. Carré li va fer creure que era una parenta seva de Banyoles. En nom de la de Banyoles, Dolors li va demanar diverses peces de roba, que la de Figueres li va lliurar amb gran alegria. Un cop la Dolors va ser fora, la dona de Figueres va començar a sospitar. Ho va fer fins que va prendre coneixement que el vincle familiar era fals. En va donar coneixement a l'autoritat i Dolors Carré va ser detinguda (Diario de Gerona 27-12-1894).
Les aparences sempre han estat un element molt cuidat. A principis del segle XX, es va parar un carruatge davant d'una coneguda joieria i en van baixar dos clergues de categoria. Van entrar a la joieria i van demanar al joier que els ensenyés el gènere bo que tenia reservat per als grans clients. El joier els va mostrar una capsa plena de joies que els clergues van agafar amb les mans. En aquell moment, van entrar dos senyors vestits de manera elegant, però sense exagerar. Van preguntar els clergues si responien a uns noms. Ells van contestar que sí. Els dos apareguts es van identificar com a policies i els van detenir. Els falsos policies van pujar al carruatge amb els detinguts i les joies i van desaparèixer.
A vegades l'engany era més modest. Una dona venia fesols pel carrer i es fixava en les dones que sortien de les cases de posició a fer la compra. Basant-se en porters i preguntes directes a la gent, o només amb l'orella estesa, coneixia el nom de la dona i el número del pis d'on havia sortit. Sabut el nom, l'estafadora deixava els fesols i agafava un cabàs ple de verdures. Pujava l'escala i a trucava la porta d'on havia sortir la dona.
Solia obrir la porta una criada o una familiar. Llavors la venedora de fesols li deia que la senyora amb nom i cognoms li feia portar el cabàs de verdures i el volia cobrar. La que obria la porta pagava i es quedadava el cabàs, ple de verdures músties. Si li hagués donat un bitllet o una moneda important, l'estafadora l'hauria enganyada amb la torna o hauria fet per quedar-s'ho tot. I encara sort que no va arribar a entrar a la casa (Diario de Gerona 19/6/1890).
L'estafador procura estar al dia de les noves tecnologies. Durant l'aparició dels primers telèfons, l'amo d'un cafè del voltant del Palau de Justícia va rebre l'encàrrec de preparar un menjar per al conegut advocat Demange. Alhora li van demanar que pagués 50 francs per una capsa de cigars i que ho inclogués al compte de l'advocat. Al cap de poc, un recader es va personar a l'establiment amb una capsa de tabac encintada. El restaurador va pagar sense cap desconfiança. Va arribar l'hora del banquet i els comensals no van aparèixer. Llavors, el restaurador es va adonar que havia estat víctima d'un engany. En comptes de cigars havans, la capsa contenia serradures.
Hi ha dues categories d'estafador: els que venen cabassos de verdures i els que són capaços de vendre la Torre Eiffiel. Entre els primers hi havia el txec Victor Lustig, que es feia passar per un funcionari públic que estava en possessió de la torre i la volia vendre en nom del govern de França, el qual no podia mantenir un monument que es convertia en xatarra. En una altra ocasió, va pregonar que la marca París desapareixeria i va posar la torre Eiffel a concurs públic. El que el va guanyar es va sentir tan humiliat que no el va denunciar.
Un altre estafador famós va ser David Hampton, el qual va aconseguir durant dos anys fer-se passar pel fill de l'actor Sidney Poitier. Amb la falsa identitat, va aconseguir enganyar conegudes estrelles de Hollywood.
Cent vint anys després, la història no ha canviat. Si bé no hi ha estafadores que corren amb un cabàs de verdures, sí n'hi ha que venen jaquetes de plàstic per pell, que canvien bijuteria per joies veritables, que creen una història d'amor tardoral que acaba amb la desaparició dels estalvis de la víctima o fins i tot n'hi ha que venen feines d'asfaltatge que acaben sense asfalt. Els canvis de costums propiciats per una socitetat motoritzada també han propiciat noves modalitats d'engany.
Una de les estafes actuals més corrents és la del cotxe abonyegat. Fa poc una senyora septuagenària sortia de l'aparcament d'un cementiri. Mentre maniobrava, va sentir un fort soroll darrere seu. La senyora va girar el cap i va parar. De seguida, un home la va cridar i la va acusar d'haver aixafat el mirall retrovisor del seu vehicle. L'home es mostrava alterat, però tenia un aspecte acomodat. L'home es va presentar com el veterinari d'una localitat veïna i parlava sense interrupció. La idea era que entre el soroll, la sorpresa i el seguit de paraules aconseguís espantar la víctima i aconseguir el propòsit. L'home reclamava 800 euros. La dona no portava la quantitat a sobre i li va donar 150 euros i encara es va oferir per anar a un caixer per treure la resta. Encara va tenir la sort que una amiga seva ho va veure i va tenir l'encert d'avisar una parella d'agents que passaven pel lloc.
L'aparició de la informàtica també ha creat modalitats d'engany. Hi ha la del virus que t'exigeix posar 100 euros en un compte, la de la venda de fàrmacs sense recepta i d'altres. A més nivell, hi ha els programes informàtics que dissimulen les emissions de CO2 dels cotxes, enganyar els inversors a la borsa i encara continua la venda de propietats inexistents o de grans monuments patrimoni de la humanitat, però ara a través de la informàtica. També hi ha les grans estafes al fisc, els comptes a paradissos fiscals i tot un seguit d'enganys que demostren que la vida evoluciona però les malifetes no s'acaben i encara sempre n'apareixen que s'aprofiten de les ganes de prosperar de la gent.
