E s parla d'una crisi de la premsa escrita. La competència entre el paper i el digital esdevé més clara. La gent jove està més acostumada a una expressió taquigràfica, sense ortodòxia gramatical, breu i sintètica com un missatge de mòbil. Però aquesta mateixa setmana m'han ofert canviar una subscripció d'una revista de premsa pel seu format digital, en el qual s'hi poden llegir quinze mil articles. Aquest fenomen informatiu obliga a replantejaments necessaris per poder subsistir. Segurament que la crisi actual de la premsa representa l'oportunitat d'un nou estil que exigirà que el periodista, a més de ser un tècnic, sigui, també, més humanista. Un diari no té espai físic per contar-ho tot. Haurà de triar més les notícies. El lector de diari no pretén només assabentar-se. Entre tanta informació, caldrà endevinar allò que provoca l'interès, que és pertinent i enriquir-ho amb amplitud, amb context, amb perspectiva. Els periodistes no només hauran de reflectir la realitat. Sovint l'hauran d'interpretar, sempre amb objectivitat, perquè el lector d'avui està saturat d'informació i l'aportació de la veritat de fons, del plus d'humanisme, esdevé com una necessitat. Hi ha un legítim afany de saber la veritat completa d'una notícia que interessi -no totes interessen-, el màxim de veritat, que va més enllà dels titulars. Fins i tot, l'opinió contrastada i les conviccions raonades. Però no tolera que el paper escrit sigui el desguàs des les personals fíliies i fòbies que portem a dins. La crisi actual de comunicació pot afinar el servei a la veritat. La comunicació ha de ser tècnicament bona, però ha de ser perfectament humana. Tot exercici professional ha de tenir una bona pedagogia. El periodisme de paper és també un humanisme.
