Massa sovint ens trobem amb el fet que un cert tipus d´espectador es queixa davant la manca de propostes cinematogràfiques destinades a un públic adult que visita les sales a la recerca de títols que estimulin la seva ment tot explicant una història amb cara i ulls. Sembla ser, també, que el panorama europeu està de baixa, però propostes com l´esmentada La Cinta blanca o Un profeta, s´entossudeixen a contradir aquest fet.
D´aquesta manera, Un profeta esdevé com un dels títols clau de la temporada. Prescindint de premis assolits i per assolir (recordem que acaba de guanyar els BAFTA i està nominada als Oscar), l´obra de Jacques Audiard no pretén res més que contar una bona història per tots aquells espectadors àvids de qualitat cinematogràfica. Audiard, director que ja va mostrar les seves virtuds amb el seu darrer film De latir, mi corazón se ha parado, mostra altra volta que el seu talent no és flor d´estiu.
En aquest cas, ens trobem amb la vida d´en Malik, un noi de dinou anys condemnat a sis anys de presó. Allà dins, té clar que si vol sobreviure necessitarà alguns padrins que l´ajudin. Els caps de la mafia corsa, absoluts dominadors de tot allò que s´esdevé entre reixes, el convidaran a formar part de la banda tot assegurant-li protecció, això sí, a canvi de diversos favors i encàrrecs. En Malik s´adonarà ben aviat que està en un carreró sense sortida i que només la seva empenta l´ajudarà a tirar endavant.
Pel·lícula de presos que és capaç d´abastar molt més enllà, Un profeta es converteix en un dels títols, ja no del cinema francès, més aviat del panorama europeu, més estimulants dels darrers mesos. No és estrany que Michael Haneke i la seva «cinta blanca» es posin nerviosos davant una seriosa competidora capaç de manllevar-los la seva condició de millor pel·lícula europea de l´any i millor pel·lícula de parla no anglesa en la propera cerimònia dels Oscar.
