«Dimecres al vespre els carrers de Girona regalimaven tristesa»

L´exalcalde de Girona, Joaquim Nadal, reviu la seva experiència amb el recentment desaparegut Lluís Maria de Puig, a qui coneixia des de la joventut i amb qui ha compartit vivències, tant en el vessant d´historiador com en el polític i en el personal

Dimecres al vespre els carrers de Girona estaven xops d´humitat. En un sopar a la Font després de la presentació del llibre d´en Quim Brugué, ens va sobtar una trucada de la Isabel Salamaña comunicant-nos la notícia de la mort d´en Lluís Maria de Puig. Vam quedar trasbalsats, i un aire de tristesa es va apoderar del menjador. Sortint vaig escriure un tuit que deia que els carrers de Girona regalimaven tristesa, ploraven per la mort d´en Lluís Maria de Puig, «fidel servidor del país, d´Europa i del socialisme». Quan topem amb l´estroncament inesperat d´una vida se´ns fa un buit especial a la panxa, ens queda un dolor difús, que no és mai comparable al dolor intens i punyent dels familiars més directes que viuen, ara, les hores dures d´una absència imprevisible. L´únic consol és arrapar-nos a la vida. De les persones ens ha d´importar, per damunt de tot, la vida, la vida dels vius i la vida dels morts. I hem de reconèixer que hi ha un punt amarg d´ingratitud en el fet que la mort precipita tots els reconeixements que, a vegades, la vida ens ha escatimat. Aquests dies, aquesta és la sensació que tinc amb en Lluís Maria.

Hi tinc un lligam emocional i polític molt intens que tractaré d´explicar. Quan vaig arribar a Girona, a l´Institut, a fer tercer de batxillerat l´octubre de 1960, vaig tenir el primer contacte amb en Lluís Maria. Ens tocava l´aula de la cuina, i encara amb pantalons curts formàvem en els primers bancs «Pericall, Puaté, Nadal, Ibarz, De Puig, Solà, Alonso, Fàbrega, Vicente...». La convivència a l´Institut era una bona escola de ciutadania. Després ens bifurcaríem i, durant un temps, jo seguiria estudiant mentre que ell entraria a treballar als Químics de Palau fins que, ja de professor a l´Autònoma en els primers anys setanta, me´l trobaria d´alumne d´història perquè acabava d´entrar a la Universitat per a majors de 25 anys. Des d´aquell moment es va formar un grup compacte de joves historiadors, sense cap distinció entre professors i alumnes. Hi havia Ramon Alberch, Josep Clara, Pere Cornellà, Jaume Portella, Lluís Maria de Puig, tots disposats a menjar-nos el món. Començàvem a explorar els arxius i a publicar a la Revista de Girona i als Annals de l´Institut d´Estudis Gironins, promovíem projectes culturals i fèiem ­llar­gues xerrades. Ens trobàvem molt sovint a l´Arc i quan tancava, en Lluís Maria enfilava cap al seu pis, amb una ja bona biblioteca, de la plaça dels Lledoners i jo baixava el carrer del Llop cap a casa. D´aquesta època conservem un testimoni una mica singular fruit d´una nit hilarant. És una maleta de ceràmica, molt ben feta, molt ben cuita, signada per «Jordi Tortós, 1977. Alemanya». En un dels costats de la maleta es llegeix: «Jordi Tortós, Lluís M. de Puig, Joaquim Nadal, Rafel Nadal, Tomàs Sobrequés, J. Portella», emmarcat en majúscules per les referències a «L´Arc» i «Màquina», i a l´altre «Pinso especial per monos importat d´Alemanya». Havíem trobat una maleta abandonada, que ens pensàvem que estava plena, però estava del tot buida, i vam començar a especular en les hores nocturnes a l´Arc sobre el seu contingut. L´anècdota és irrisòria si no fos que ha deixat aquesta constància ceràmica i és testimoni de llargues vetlles de xerrades transcendents i intranscendents.

Per aquesta època, en Lluís Maria i alguns dels meus germans, amb molta gent més de Girona, ja havien començat la seva peripècia política a Convergència Socialista, que duria finalment al PSC congrés i al final, el 1978, a la creació del PSC, del qual va ser-ne fundador. És justament en l´exercici de les seves responsabilitats al partit que, l´estiu de 1978, em va venir a veure a la Fosca i em va proposar si volia anar, com a independent, a les llistes del PSC per a les eleccions municipals de Girona. Vaig dir que sí i que la meva condició era anar entre els cinc primers i que volia ser regidor de Cultura! Uns mesos més tard, encara el 1978, ens vam veure al self La Llarga de Girona, a l´avinguda de Sant Francesc, aquesta vegada també amb en Quim Español. La proposta era per encapçalar la llista, em van dir aquell dia ja més oficialment. També vaig dir que sí. En Lluís Maria va fer un seguiment del procés i ell mateix, el 30 de març de 1980, arran d´una entrevista que em van fer amb motiu del meu primer any com alcalde, em va fer una carta estimulant i comminatòria alhora: «He llegit les teves declaracions d´aniversari. Em sembla que demostren el següent. Que ets un bon alcalde, que treballes molt, que gestiones bé, que fas coses, que ets integrador, respectuós i caut. Molt bé. Però jo ho trobo poc. ¿Per què no els demostres que tens la ciutat al cap, la Girona d´aquí deu anys, d´aquí vint anys? Per què no parles del to popular i ample que intentes projectar sobre la gestió del municipi? Per què no remarques el sentit eminentment cultural que té -en el sentit ampli de cultura- la política d´un ajuntament? ¿Per què coi no els fots una demostració de solidesa tècnica i de creativitat?». Em demanava ambició política, una mirada àmplia, en un punt d´equilibri entre la macropolítica i la micropolítica. Temia pel desgast del projecte i pel risc que ens perdéssim en una gestió massa casuística. Em sembla que li vaig fer cas i que vaig respondre al seu repte i a la seva interpel·lació.

Al cap d´un temps va ser ell qui em va donar l´empenta definitiva per entrar a militar al PSC. Era en un sopar al Cipresaia el dia 14 de novembre de 1980. Feia un any i mig que era alcalde. Sopàvem en Lluís Maria, l´Eduardo Martin Toval, la M. Angels Cabarrocas i jo, i no recordo si algú més. En acabar el sopar i en un gest sobtat, en Lluís Maria em va allargar un carnet que ell mateix havia omplert en tots els punts amb tinta vermella i em va deixar anar. «Va signa´!, decideix-te d´una vegada». Vaig signar. Tinc carnet del PSC des de 1980. Vam seguir, des d´aquell moment, camins paral·lels, ell dedicat a la vida parlamentària i jo fonamentalment a la vida municipal i a la política catalana. Els punts de contacte, però, es mantenien. Recordo perfectament les vivències, que tots dos hem explicat, dels fets del 23F i que ell va viure en un primer pla des del Congrés.

Format acadèmicament a Barcelona i a París, De Puig va viure un temps a la capital francesa vinculat a les Edicions catalanes de París, en estret contacte junt amb el seu germà Jaume amb el president Josep Tarradellas, a qui va dedicar una biografia (edicions Nou Art Thor, 1989), en contacte amb el món de l´exili, de la clandestinitat i de la lluita antifranquista, que cristal·litzaria en el moment de gran efervescència democràtica de la transició. És en aquest context que fent parella amb Ernest Lluch entra, l´any 1979, al Congrés dels Diputats després d´una campanya en què els socialistes tractàvem de fixar la política, i les polítiques, al territori. Es forja aquí una sòlida amistat que duria, finalment, en Lluís Maria, l´any passat, a assumir la presidència de la Fundació Ernest Lluch. Encara aquest any, fa poques setmanes, va ser ell qui amb veu trista i davant de l´església de Maià de Montcal ens va fer saber la trista notícia que l´Enric Lluch, el germà gran de l´Ernest, estava molt malalt i prop de la mort. Molts van veure per darrera vegada en Lluís Maria al tanatori de les Corts, el dia de l´enterrament de l´Enric Lluch.

Diputat de 1979 a 2004 i senador de 2004 a 2011, de Puig va orientar la seva tasca en un doble vessant: els temes gironins i la política europea. Vivia amb passió la idea d´Europa.

De Puig i Europa

Entre Brussel·les i Estrasburg, molt més a Estrasburg, va anar fent un treball de representació, relació i aprofundiment del sentit d´Europa. Aquí es va erigir en un dels grans defensors del català i també un dels defensors actius del compromís europeu amb la pau al món i amb la negociació internacional com a fonament de la convivència i la solidaritat internacionals. Bevia de les fonts d´amics seus del PSC, com en Carmel Rosa i l´Enric Adroher Pascual, «Gironella», a qui dedicaria la biografia Gironella la izquierda europeista. (Madrid, Cuadernos de la Fundación españoles en el mundo, 1999). Uns anys abans ja havia publicat (Anaya, 1994) una Historia de la unidad europea, i en dates més recents havia donat a conèixer el seu pensament sobre aquestes qüestions en el volum de la Fundació Rafel Campalans (Barcelona, 2002) Europa contra la guerra. Europa como instrumento de paz en un mundo multipolar. Aquesta dedicació el portaria, successivament, a la presidència de l´Assemblea de la UEO i a la presidència de l´Assemblea parlamentària del Consell d´Europa del 21 de gener de 2008 al 25 de gener de 2010. Un cop va deixar la presidència va rebre el reconeixement com a president d´honor de l´assemblea.

Aquesta projecció europea el va portar a mig món i a tenir contacte amb polítics de primer nivell. Amb ells va copsar l´envergadura dels problemes, la complexitat de les solucions, el fil prim que estalviava els conflictes i la necessitat de molt treball per encarrilar el món pels camins de la pau.

Aquest testimoniatge és el seu millor llegat perquè és el que lliga indestriablement Girona, Catalunya, Espanya, Europa i el món en una visió compromesa en l´arrel nacional de Catalunya i en la vocació universal de les polítiques socialdemòcrates en el món.

De Puig historiador

Aquesta és una faceta que mereix un tractament a part. Per deixar constància que en Lluís Maria, que va dedicar més de trenta anys a l´activitat política i a la representació pública, tenia ofici, ofici d´historiador a l´estil de Marc Bloch, i el va practicar de forma continuada. Tant ell com jo teníem, amb gran satisfacció, la fotografia que compartim amb Pierre Vilar i Jaume Sobrequés a la Rambla de Girona. Crec que puc dir que la coneixença d´aquells temps, el fet que de Puig estudiés a la Sorbona i que la Rosa Congost hagi tingut cura de l´edició del pensament historiogràfic del gran historiador francès estan a la base de la dedicació que li va fer la ciutat d´un carrer a tocar de les estacions del tren.

Crec que puc dir que de Puig va arribar a la seva especialització en els temes napoleònics de la mà de Carles Rahola. Ell mateix ho afirma, l´any 1976, en la introducció d´un llibre cabdal que va ser premiat, l´any 1978, amb el premi Nicolau d´Olwer de l´Institut d´Estudis Catalans, i que no es publicaria fins l´any 1985: Tomàs Puig: Catalanisme i afrancesament.

En paral·lel a les seves recerques sobre el nostre afrancesat va aplegar molta documentació sobre Girona, que va convertir en el llibre Girona francesa, 1812-1814. L´annexió de Catalunya a França i el domini napoleònic a Girona (Girona, Ed. Gòthia, 1976); aquest llibre havia estat premiat, l´any 1974, amb el premi Julián de Chía, i va ser objecte d´una introducció escrita l´any 1975 per preparar-ne l´edició. També aquí se sumaven la reivindicació de Rahola, com a pioner, i l´exploració de nous camins de recerca que De Puig ja no abandonaria mai. En realitat, seguiria fidel a aquesta temàtica tota la vida. Com ho prova el llibre de síntesi Girona, guerra i absolutisme. Resistència al francès i defensa de l´antic règim (1793-1833) (Girona, Quaderns d´Història de Girona, 2007) i, molt especialment, el treball que De Puig va fer de recerca i edició del volum miscel·lani de Carles Rahola: Girona i Napoleó, (Girona, Fundació Valvi-CCG, 2007), amb una introducció seva i tota l´organització i presentació dels materials diversos que Rahola havia deixat escrits sobre aquesta matèria.

Justament per aquesta simbiosi, aquesta filiació intel·lectual i política, que molts podríem compartir, Lluís Maria de Puig va dedicar treballs biogràfics a la figura de Rahola. Primer Carles Rahola, un ciutadà de Catalunya (Barcelona, Edicions del Cotal, 1979), que va ampliar en una nova edició Carles Rahola (Barcelona, Ed. Columna,1995) dins de la col·lecció «Gent Nostra». I encara molt significativament, De Puig va tenir cura de l´estudi introductori de l´edició facsímil que editorial Base va fer, l´any 2000, del llibre de Carles Rahola, La ciutat de Girona.

La visió del canvi, de cicle i de percepcions, de la realitat catalana i espanyola pensada no en termes d´afrancesament, sinó d´alliberament i despreniment de les vinculacions amb Napoleó, van ser objecte d´una aportació molt rellevant en el llibre La Constitució de Batlle i Jover. Un projecte català a les Corts de Cadis (Vic, Editorial Eumo, 2007).

Va obrir també camins metodològics i vies de recerca que encara estava treballant ara mateix. Vull esmentar, molt singularment, un treball molt primerenc i força extens «El catalanisme polític a Girona. Introducció a la seva història», que va incloure al volum col·lectiu Treballs d´Història (Girona, 1976) i que és un tema que, pel seu interès intrínsec i per la seva implicació i pel seu compromís personal, ja no deixaria mai més. I d´un to més metodològic, la seva contribució a l´homenatge a Carles Rahola, que va organitzar l´Institut d´Estudis Gironins i que es va publicar al volum XXVI (1982-1983) dels Annals: «Per a una història de Girona. Problemes externs i de mètodes per a realitzar una història de la ciutat».

Deixa escrita la seva tesis doctoral i alguns treballs més molt avançats o pràcticament a punt per publicar, i un munt de documentació per a futurs treballs que hauria endegat amb la meticulositat i profunditat que el van caracteritzar.