Diumenge passat, davant l'atri de l'església de Sant Jaume de Salt, s'hi va congriar una espècie de petit zoo. El mossèn reprenia una vella devoció de la nostra terra d'impartir la benedicció dels animals, a iniciativa de l'Associació de Veïns. Des de cavalls enfolcats, fins a peixeres, gats, gossos, ponis, fins un hàmster i una fura. Una petita arca de Noé. La gent exultava, somrient. Anys enrere, els pagesos i els hortolans de Salt beneïen el seu bestiar. "Bestiar de rossam", com deien. Un cavall, per a ells, era el seu tractor. I els animals de les quadres eren la font dels duros per sobreviure. No era gens extrany que busquessin una benedicció, que és un mot llatí que vol dir: "bene-dicere". Dir bé. Que Déu diu "Bé!" sobre tots aquests caps de bestiar que són com el pa que ens han ensenyat a demanar en l'oració dels fills de Déu que és el Parenostre. Ara, els animals dits de companyia no solen donar euros. Més aviat en gasten. Però porten un plus d'afecte, d'àmbit familiar que trenca la soledat i com diu la gent: "fan ?compa?nyia". Però hi ha quelcom més. Amb aquests animals petits els veterinaris també s'hi guanyen la vida, però el fet de demanar la benedicció de l'Església per tots ells és expressió d'una explícita professió de fe en la creació. La relació amb el món sol acabar-se, en la nostra cultura actual, en l'ecologia. La benedicció dels animals fa referència al poder creador de Déu i a la seva Providència. Introdueix Déu en el nostre terreny. Reconeix el fet de l'Encarnació, la seva presència humana total entre els homes. És l'acostament prodigiós d'un Déu que valora la companyia d'un gat o la fidelitat d'un gos o l'elegància dels peixos captius perquè són juguets dels seus fills, els homes. La proximitat de Déu arriba fins aquests petiteses. La petita i sorollosa processó de benedicció dels animals s'inscriu en una teologia de la creació que dóna sentit al nostre cosmos.
