«La manera d'entendre la fe de la religió protestant és més propera a la persona»

De tot arreu. Hi ha una comunitat base de gent de Catalunya, però el fenomen migratori també s'ha notat, igual que la crisi. Fa un temps teníem gent que venia de tot el món, però en canvi han tornat als seus països. Però hi ha una diferència entre l'església romana i la protestant. A vegades, la gent que es manifesta catòlico-romana és de bateig, bodes i funerals, però no va a l'església de forma habitual. En el cas de l'església protestant, la gent és més compromesa.

El Mapa de les Religions els assenyala com a segona religió del país i una de les que més creix. A què ho atribueix?

Hem de veure el protestantisme com l'església cristiana de tota la vida. L'església romana es va dividir i aquí a Espanya no es va arrelar, va ser sempre perseguida, i durant el franquisme més. Però molta gent que només ha conegut per força la tradició cristiana de l'església romana, quan coneix una altra manera d'entendre la fe, veu que la fe protestant és més propera a la manera d'entendre la vida de Crist que no pas la romana. La manera d'entendre la fe de la religió protestant és més propera a la persona i la cultura.

Aquest pes creixent que tenen en la societat, es veu reflectit en la manera com els tracten les institucions?

No. Nosaltres, com a principi bàsic, tenim la separació església-estat. Mai hem volgut, potser de manera errònia, ser un grup de pressió. I això no ens ajuda gaire. Jo sóc català, fill de catalans, i a vegades em trobo, quan he de parlar amb les institucions, com si estiguessin parlant amb un estranger.

Com podrien tenir més veu?

Hem tingut molts problemes. Per exemple: la Generalitat, el 2010, va fer una llei per regular tant els centres de culte nous com els ja establerts. Així, es demanava que els ja establerts tinguessin unes condicions de seguretat mínimes i que estiguessin bé d'estructura, portes, sortides d'emergència, ventilació... mentre que els nous havien de seguir unes normatives més estrictes. Nosaltres, després de 50 anys, ho teníem tot en ordre, i ho vam presentar a l'Ajuntament. Després de dos anys, ens va arribar la concessió de la llicència, però ens va dir que ens havíem d'ajustar a les normatives de centres de nova obertura. Però nosaltres no fa dos dies que estem aquí, ja vam patir molt amb Franco per poder fer l'edifici, obtenir els permisos... I ara, l'Ajuntament ens reclamava més de 2.000 euros per la llicència. Al final, després de dos recursos, vam acabar pagant 900 euros. Però és injust.

Amb els temples catòlics això no passa?

Estic segur que no. I et puc donar una dada: vam canviar la porta d'entrada. Quan ho vam haver fet, l'Ajuntament va dir que no havíem demanat permís. I ens va dir que havíem de fer una notificació, encara que fos a posteriori. Vaig a l'Ajuntament, faig la notificació i haig de pagar un import. Quan demano la normativa, diu: «L'església catòlica està exempta de pagar per les obres i reformes dels seus temples». Això és discriminació.

I l'IBI?

N'estem exempts, però després de molt treballar i lluitar.

És prou conegut, el protestantisme? La gent sap què és?

Tant a Catalunya com Espanya, no es divulga realment. Sempre que es parla d'altres religions s'usa vocabulari catòlic:?per exemple, nosaltres no fem missa, sinó un culte protestant. Part de la culpa és nostra, per aquesta separació església-estat, però al final la única manera de ser visibles és ser grup de pressió. Si no, no et fan cas. Per exemple, per pagar la taxa d'escombraries, l'Ajuntament ens ha parcel·lat l'edifici, tot i tenir una sola escriptura i un comptador.

Què opina de la polèmica sobre la religió a les escoles?

Quan vols matricular una criatura a religió evangèlica, et diuen que no hi ha prou alumnes que demanin aquesta opció. El Bisbat, que és qui paga els docents de religió, té el seu grup de pressió. Això s'hauria de modificar. Nosaltres tenim docents que podrien estar fent classes de religió incorporats a la comunitat educativa, amb normalitat. Som cristians. Però el sistema, a la pràctica, ha tancat la possibilitat.