FMatthias Goerne (baríton) i

Alexander Schmalcz (piano)

XXIII Schubertíada. Canònica de Santa Maria. D Diumenge 23 d'agost.

a vint-i-tres anys els impulsors d'aquest magnífic festival van batejar-lo amb el nom de Schubertíada, amb una doble intenció: homenatjar les ?reunions d'amics que en l'Àustria de la dictadura de Metternich (s. XIX) buscaven respirar l'aire fresc de la bona música en un moment polític ofegador i, en segon lloc, emparentar el festival amb els millors cicles de concerts de música romàntica de nord enllà. Amb el pas de les vint-i-dues edicions anteriors aquest doble caràcter s'ha anat consolidant i ho ha fet fins a un punt excels, com va demostrar diumenge.

Matthias Goerne, acompanyat al piano d'Alexander Schamlcz, va recollir tan sols posar els peus sobre l'escenari un aplaudiment rotund i sonor. Era lògic esperar-lo per a un baríton admirat a la Semperoper de Dresden, a l'Opera House de Londres o a la Metropolitan Opera House de Nova York. Però és que l'aplaudiment va ser rotund perquè als decibels esperables originats per l'admiració del currículum s'hi va sumar l'afecte amb què Vilabertran va rebre un dels intèrprets més emblemàtics i habituals al festival.

Així que amb algunes mans adolorides va començar el concert. Diumenge les habituals peces de Schubert van deixar pas a un repàs pels moments àlgids del cicle de lieder (cançons) de Robert Schumann. Aviat la platea es va adonar que per molt altes que fossin les expectatives Goerne i Schmalcz, pianista també convidat a les sales de concerts més prestigioses del món, les satisfarien amb escreix.

Goerne va demostrar la bellesa del seu timbre de veu, de baríton que de vegades s'interna en els dominis del contratenor, i astoradora capacitat per conduir cada frase pels exigents camins de les partitures de Schubert i fer-ho amb màxima expressivitat.

I quan el concert es va acabar, entre bisos, finalment el públic va poder alliberar l'entusiasme que durant l'hora i tres quarts de concert, amb un petit intermedi, va anar interioritzant i va mostrar la satisfacció per haver presenciat un concert d'altíssim nivell, un altre dels que efectivament emparenta la Schubertíada de Vilabertran amb els millors cicles de música romàntica d'arreu. Llavors, en deixar d'aplaudir, més d'un espectador es va adonar que tenia les mans adolorides.