o es tracta de cap anunci alarmant. Absolutament. És una manera de parlar per descriure que estem passant una llarga temporada com infectats d'una espècie de grip mental, d'un malestar general , vaporós, imprecís, que manté el cos agarrotat i l'esperit absent. Molta gent se sent cansada, incapaç de trobar un canal televisiu que t'assereni i t'ofereixi motius racionals d'un optimisme mínim, per poder sobreviure amb una certa normalitat i dignitat. Tinc la sensació que estem mancats d'humanisme. Fas zàping per trobar el calmant d'un somriure, d'un raonament d'esperança, d'una proposta entusiasta. La paraula «entusiasme» porta una càrrega molt profunda. Té una arrel grega que vol dir: «penetrat per la divinitat». Es tracta, literalment, d'un moviment potent vers Déu, una elevació, un enlairament que fa veure les coses des d'una perspectiva més alta que el simple raonament humà.

La reacció generalment pessimista davant la magnitud dels problemes actuals pot «engripar» l'esperit, però crec que aquest trastorn interior ve de llarga durada. Recordo que fa molts anys, corria per Girona una traducció castellana d'un llibre intitulat: «La mort de Déu!». Evidentment, costa més de demostrar que Déu no existeix que no pas que Déu existeix. Però, durant aquests anys, la «mort de Déu» no ha estat un deïcidi, sinó una lenta i progressiva substitució de Déu per l'home .

Culturalment, no s'explica ni es relata que el gran valor de l'home és haver estat redimit a un gran preu: el preu de la sang de Crist. Fins i tot es parla del «mite del diví», de «l'ateisme cristià», per sostenir l'afirmació, com diu Fernando Ocáriz que «Déu no és altra cosa que l'home. I això, repugna fortament a la raó natural i sobretot a una consciència cristiana». La religió cristiana és també servei a l'home, però el pal de paller de tota la religió és la primacia radical i absoluta de Déu.

Quan aquesta relació es difumina, ens engripem. Fins a la pneumònia. I més enllà.