«Si ho deixes tot en mans de la sort, acabes tenint mala sort»

Tinc entès que va estar nominada al Nobel de la Pau.

Em vaig pensar que era una broma. La veritat és que hem estat fent feina molts anys a Sierra Leone. Des de l’inici hem volgut canviar el concepte de cooperació: deixar la caritat i començar a fer motivació. Al final se’ns aplegaven 1.200 persones en les xerrades motivacionals. També vam crear una ràdio. Fins que em va arribar una notificació dient-me que havia estat nomenada candidata al Nobel.

Això la iguala a Kissinger, Arafat...

Ha, ha, hi ha gent al món que ha fet moltes més coses que nosaltres, alguns jugant-se la vida i tot, com les dones iranianes. Però en el nostre cas es va valorar el que fèiem sobre la motivació. Entenem que és l’única manera que tot plegat pot anar endavant.

Mutar, renéixer, viure... Creu que la gent pot canviar?

És clar. Jo he canviat. Canvio cada dia. Tothom té una evolució.

Ha anat a millor o a pitjor?

Crec que a millor (riu). Vostè no muta?

Errr... abans de prendre el primer cafè sóc una altra persona. Ah, sí: i abans jo era algú amb cabellera arrissada

Ha, ha, cada dia som moltes persones diferents.

Les dones són més tossudes i persistents que els homes?

Jo, sí. [Pemi Fortuny, present a l’entrevista, riu]

Ho confirma qui la coneix bé.

Les dones hem tingut menys veu als països on hi ha hagut conflictes. Per això hi ha tantes dones que els darrers temps han guanyat el Nobel de la Pau. En aquests vint anys en països que havien tingut conflictes, m’he adonat que l’home lluita més pel poder, i la dona per la supervivència de la família. Com que res és més poderós que lluitar per la família, les dones ho fan amb un fanatisme espectacular. Els homes van al camp de batalla, però no han hagut de rebel·lar-se tant, perquè ja tenien més veu.

Abans li he preguntat si la gent pot canviar. I el món?

Tinc l’esperança que sí. De tota manera, «el món» és una paraula molt ambigua. Sierra Leone, per exemple, ha anat millorant. Però alhora n’hi ha que han empitjorat, miri Ucraïna. És a dir, el món canvia, per bé i per malament, són cicles de pujada i de baixada. Ja sé que no puc canviar el món sencer, seria molt ambiciosa, per això ens centrem en el lloc on estem treballant. Intentant que al cap dels anys la població tingui consciència, vulgui ser alguna cosa més que aquell negre que quan veu un blanc li demana diners. La nostra il·lusió és que no ens necessitin.

La vida ens la condiciona sobretot l’atzar?

Quan tot ho deixes en mans de la sort, acabes tenint mala sort, perquè l’atzar no existeix. Hi ha una causa i un efecte. Si llença una moneda a l’aire i pogués calcular la velocitat, la fricció, el pes i totes les variables que se’ns escapen, sabria si sortiria cara o creu. O sigui que la sort no existeix.

Vostè que ha viatjat tant: què hi ha després de la vida?

Hi ha un cirurgià que afirma que científicament ja s’ha demostrat que hi ha consciència després de la mort.

A vegades és abans, que no n’hi ha...

Ha, ha. Personalment, crec que quan mors, la teva consciència, el que has après, queda impregnat al món. El nostre llegat queda en algun lloc. No em pregunti a on, que encara no he anat a l’altre costat i no tinc pressa per anar-hi.

Què ha après, viatjant?

He après a desaprendre. A oblidar el que pensava que era veritat i aprendre coses noves. I tot seguit, tornar a desaprendre. La vida és aprendre i desaprendre. Viatjant, tens la mentalitat més oberta i t’adones que no saps res. També ensenya a relativitzar. Quan ets jove, creus que un fracàs és la fi del món, però quan durant vint anys no deixen de passar-te putades, saps que tornaràs cap amunt.

Ja que tenim en Pemi aquí al costat: escolta vostè Lax’n’Busto o són una merda?

(Riallada de tots dos) Escolto tot el que ell em deixa escoltar. Quan ens vam conèixer, m’havia d’amagar per escoltar Lax’n’Busto, no em deixava! Ara amb Spotify m’és més fàcil fer-ho d’amagat. No li agrada escoltar-se la veu. Aprofito per dir que aquest home no canta ni a la dutxa!

Subscriu-te per seguir llegint