Una nit fosca, sense lluna, després d'una tramuntanada, el cel se'ns presenta ple de punts de llum. Acompanyant els pocs planetes del sistema solar, alguns satèl·lits artificials i els avions, els estels són els reis del cel. Identificar els més importants, com l'Estrella Polar o els que formen les constel·lacions conegudes des de temps remots, són un passatemps nocturn molt agradable.
Però els nostres ulls només són capaços de detectar una part de la llum que emeten els estels, aquella que és compresa dins de l'anomenat espectre visible, el corresponent a l'Arc de Sant Martí, entre els colors vermell i lila. Els telescopis òptics, des dels temps de Galileu al principi del segle XVII, han pogut ajudar els nostres ulls per detectar planetes, satèl.lits i estels.
Des dels començaments dels anys 70, fa doncs ben poc, l'astronomia ha anat més enllà de la llum visible i s'ha estès a la llum invisible, particularment a la infraroja i la de microones. La llum que veuen els nostres ulls correspon a canvis en l'estat dels electrons a les molècules; en canvi, la llum infraroja correspon a canvis en la vibració de les molècules, i la llum de microones respon a canvis de rotació molecular. Són els radiotelescopis els que ens permeten fer fotos de l'univers corresponents als diferents «colors» que els nostres ulls no poden veure.
Imaginem-nos el que seria tenir una càmera fotogràfica d'infrarojos o microones a casa: podríem detectar si el nostre aparell de microones de la cuina tanca bé, esbrinar la ubicació de les antenes de telefonia mòbil, veure el rajos del comandament a distància del televisor, o conèixer les diferents fonts que proporcionen Internet per Wi-Fi.
Observar un estel amb radiotelescopi permet conèixer la seva composició. Fins fa poc, ens els vents estel·lars, formats per substàncies expulsades de l'interior d'un estel, s'hi havien detectat més de 60 tipus de molècules diferents formades pels elements més comuns. Ara bé, el mes de juny passat, investigadors de la NASA i de la Universitat d'Arizona van publicar el descobriment de set noves molècules en el vent estel·lar de l'estrella anomenada VY Canis Majoris, amb àtoms de sofre i fòsfor; fins i tot hi van trobar clorur sòdic, la molècula que en forma cristal·lina és la sal comuna.
La identificació d'una determinada molècula és possible perquè emet llum en un conjunt de freqüències (colors que no veiem) específic. Cada molècula el té diferent, igual com cada persona té una empremta digital diferent. No tan sols això: comparant les observacions astronòmiques amb dades de laboratori, és possible saber a quina velocitat es mouen els gasos estel·lars, de forma semblant a com podem saber si una ambulància s'allunya o s'acosta pel so de la sirena (efecte Doppler).
Mirar el estels del cel amb els nostres ulls és agradable. Mirar-los amb els ulls artificials dels radiotelescopis és apassionant.
*Més informació; http://edunomia.net
