Educats i que ajuden

Anna Ruiz-Pardos procedeix d’una família originària de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, encara que ella va créixer a Sant Feliu de Guíxols: «Vaig estudiar al col·legi Baldiri Reixach de Sant Feliu de Guíxols i també a l’IES Sant Feliu». De seguida se li va manifestar aquest esperit inquiet: «Quan vaig acabar la secundària vaig decidir marxar per aprendre l’anglès a Irlanda i em vaig enamorar d’aquell país i la seva gent. Llavors vaig decidir fer el Batxillerat a distància i continuar treballant». De retorn a Sant Feliu, «tenia decidit que volia estudiar el curs del Ministeri de Foment d’hostessa de vol i vaig fer el curs de TCP a l’escola d’hostesses Montse Alsina. Tot i que no em dedico a l’aviació, és una de les meves passions i torno a la infantesa cada cop que sóc dins d’un avió».

En els anys posteriors també residiria a Londres i a Bèrgam: «Canviar de lloc sovint et fa descobrir nova gent, ciutats i experiències, i un pot acabar essent addicte a aquest tipus de vida». Però des de fa cinc anys sembla haver-se aclimatat prou bé a Suïssa: «Al principi vaig viure un any al cantó del Valais, en una estació d’esquí anomenada Crans Montana, i des de fa quatre anys visc a Ginebra». Quan se li demana per què va decidir anar-se’n a Suïssa, explica que «en principi volia passar una temporada a les muntanyes esquiant, i així perfeccionar el meu francès».

De Crans Montana a Ginebra

Durant la seva estada a Crans Montana, Anna Ruiz-Pardos -que abans ja havia treballat d’hostessa de vol i també en el sector hoteler, a la Costa Brava- va arribar a ser mànager d’un hotel de 3 estrelles, amb 37 habitacions: «M’ocupava bàsicament del control i la gestió, així com del personal. En aquell hotel vaig aprendre molt de com funciona un negoci hoteler per dins i va ser potser el primer cop que em va passar pel cap que m’agradaria poder tenir un dia el meu propi hotel». Però al cap d’uns mesos va canviar de feina i de lloc de residència, i se’n va anar a Ginebra, a l’Starling Hotel Geneva and Conference Center: «Vaig decidir canviar de feina per dos motius. Primer per la localització, perquè vaig entendre que a Ginebra tindria moltes més portes obertes i que l’oferta professional era més interessant, i també per començar a treballar dins del sector del luxe». En aquest establiment, «vaig començar a la recepció, que era una feina que ja coneixia, després d’un temps em van pujar de càrrec dins de la recepció, i al cap d’un any em van oferir la plaça a finances. No m’ho vaig haver de pensar gaire, ja que era un departament que encara no havia pogut conèixer dins d’aquest món».

Precisament la seva aposta per estudiar màrqueting té molt a veure amb la seva feina en el sector de l’hostaleria: «Vaig decidir començar màrqueting fa dos anys també per potenciar un dels aspectes que coneixia menys dins del món de l’hostaleria, a part que és un grau molt complet, i per exemple el primer any tens moltes assignatures relacionades amb la comptabilitat i les finances».

Entre les coses que més li han cridat l’atenció del seu nou lloc de residència, Anna Ruiz-Pardos cita «el caràcter de la gent, sens dubte. Són persones molt educades i que sempre t’ajuden». Un altre dels elements que destaca de Ginebra és que a la ciutat hi ha gent de tot arreu: «Un dels motius principals és que és la seu de moltes organitzacions internacionals, però també molts joves decideixen venir a estudiar a Suïssa, ja que el sistema educatiu i l’oferta és de les millors del món. Hi ha escoles d’alt nivell en moltes matèries».

Anna Ruiz-Pardos assegura que no va tenir problemes per establir noves relacions: «Tot i que no coneixia ningú quan vaig arribar, ràpidament vaig fer un bon grup d’amics. Tinc algunes amigues que havien treballat amb mi a la recepció, però també he conegut gent fora de la feina, ja sigui en esdeveniments a Ginebra o per altres amics. I tot i que molts dels meus amics treballen a la restauració i l’hostaleria de luxe, molts altres són professors o treballen a les organitzacions internacionals».

Precisament als seus primers temps a Ginebra es remunta la relació d’Anna Ruiz-Pardos amb l’ANC, de la qual actualment és una membre molt activa i actua com a coodinadora: «Quan vaig arribar a Ginebra vaig mirar de trobar altres catalans, però en aquells moments no hi havia Centre Català. Malgrat això, al cap d’uns mesos vaig descobrir que hi havia un grup de l’ANC», i s’hi va implicar. Segons assegura, «des del primer moment s’ha fet una feina impecable, tant a Suïssa com en altres països, i sempre acabo sorpresa de veure el que un grup de gent amb ganes i esforç pot arribar a aconseguir». Pel que fa a la seva activitat concreta com a coordinadora, detalla que «la meva tasca consisteix a enllaçar i fer de pont comunicatiu entre Catalunya i Suïssa, i també amb les altres Assemblees Exteriors en les quals represento Suïssa. I també mirar de tenir una dinàmica de grup en què els diferents projectes es vagin desenvolupant, i mirar d’ajudar i trobar solucions quan hi ha algun problema. És una feina dura en la qual la dedicació és la base, però quan fas actes i veus el grau d’implicació de la gent i la il·lusió, no tinc cap dubte que ho aconseguirem».

Doble recompensa

Aquesta implicació amb l’ANC li ha servit, a més, de dues maneres diferents. Per una banda, per facilitar-li l’aclimatació a Ginebra: «Ajuda, ja que et fa sentir més a prop dels teus i del que passa a Catalunya». I de l’altra, perquè li ha permès conèixer millor Suïssa: «Em moc molt per territori suís, ja sigui visitant altres col·laboradors o assistint a actes i reunions». Al marge d’això, «amb les amigues mirem de moure’ns i visitar llocs nous, tot i que ens encanta visitar els museus locals i anar a concerts».

Per poder combinar totes les seves ocupacions, Anna Ruiz-Pardos assegura que segueix un dia a dia força rutinari: «Normalment m’aixeco a les 6 del matí i em faig un suc de taronja mentre escolto la ràdio catalana. Vaig a treballar de dos quarts de nou del matí fins a dos quarts de sis de la tarda, i després depèn del dia: faig cursos de rus, estudio, faig ioga i també tinc una activa vida associativa. Evidentment, abans de les vuit ja he sopat si puc, i com a molt tard a les deu de la nit ja sóc al llit, o això voldria...».

Els estudis de rus criden l’atenció, en aquest llistat d’activitats quotidianes, i n’explica que «una de les meves altres passions és llegir i fa uns anys vaig començar a llegir literatura russa. Em llegia literalment tot allò que em queia a les mans, i em vaig dir que un dia podria llegir-ho en la seva llengua. Així que fa un any vaig decidir de començar a estudiar-lo... Mai parlar més d’una llengua ha fet mal a ningú, i jo que ja en parlo cinc em vaig dir que una sisena no està de més. A més, crec que ara mateix també en l’àmbit professional parlar rus pot ser un gran avantatge».

Anna Ruiz-Pardos admet que no sap si aquest trasllat serà definitiu, «encara que en principi ho era», però continua mantenint els vincles amb casa seva, tan físicament com gràcies a les noves tecnologies: «Amb la família hi parlo gairebé cada dia, ja que estem molt units, i amb els amics mirem de trucar-nos, fer algun Skype i les noves tecnologies com WhatsApp ajuden. A més, encara tinc casa a Sant Feliu de Guíxols i hi torno tant com puc, cada 2 o 3 mesos, encara que de vegades no és possible. L’Empordà és una gran part de mi». Ho demostra també donant-lo a conèixer a les persones que va coneixent a Ginebra: «Tot i que em relaciono amb molts catalans, els meus amics més pròxims són d’altres nacionalitats. A aquests els explico allò que passa a Catalunya, els parlo dels seus menjars, de les seves tradicions i a més he pogut portar-ne un parell a més d’una platja a Sant Feliu».

Des de Ginebra, Anna Ruiz-Pardos continua al cas de què passa a Girona i a Catalunya: «M’encanta llegir el diari cada dia i miro d’escoltar la ràdio tant com puc. A més, de vegades són els mateixos amics els que m’informen de les últimes novetats».

I tot i aquesta estreta relació que manté amb els seus orígens assegura que no es penedeix d’haver marxat: «Tant en l’àmbit professional com personal m’ha anat molt bé. I tot i tenir moments d’enyorança, sempre prefereixo mirar el cantó positiu de tot plegat». De fet, afirma que «ara per ara estic molt feliç aquí, no puc imaginar-me en un altre indret».