Josep Tabernero - Cap del Servei d'Oncologia Vall d'Hebron

«Els casos de càncer creixen amb l'edat»

Tabernero especialitzat en tumors de l´aparell digestiu i en el desenvolupament de teràpies moleculars contra el càncer colorectal; dirigeix assajos internacionals multicèntrics de nous fàrmacs en el tractament dels tumors digestius, i participa en diversos projectes d´investigació aprovats per la Unió Europea.

19.02.2016 | 18:40
«Els casos de càncer creixen amb l'edat»

Nascut a Barcelona el 1963, el Dr. Josep Tabernero és l´actual cap del Servei d´Oncologia Mèdica de l´Hospital Universitari Vall d´Hebron de Barcelona, director de l´Institut d´Oncologia Vall d´Hebron (VHIO) i responsable de la Unitat d´Investigació de Teràpia Molecular del Càncer al mateix centre. Activament involucrat en la recreca de nous fàrmacs, és professor de Medicina de la UAB i professor associat visitant de vàries Universitats estrangeres. Ha estat escollit president fins l´any 2019 de l´European Society for Medical Oncology (ESMO), amb més de 10.000 associats. També és assessor de diverses comissions del Departament de Sanitat de la Generalitat, del Ministeri de Sanitat i Consum i de la Societat Europea Europacolon. L´any 2008 va obtenir el «Premi a la Carrera Científica i de Recerca» atorgat per l´Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears.

Per què a Catalunya hi ha tan bona medicina?

Perquè els metges tenim una gran passió per la nostra feina. Volem que els malalts millorin i, amb ells, la salut del país. Hi ha sentiment de grup, de treball en equip, fet que, fora de Catalunya, no és tan comú.

I la clau de l´èxit, especialment enfront del càncer, a la Vall d´Hebron, quina és?

Cada any tractem cinc mil malalts nous. Hem agafat els principis del càncer en un molt bon moment ja que ha esdevingut una preocupació social. Cada cop diagnostiquem més malalts amb càncer però també se´n curen més. El càncer és una malaltia freqüent, cal tenir-ho al cap. La població ultrapassa una edat i, amb l´envelliment dels teixits, és justament quan la malaltia es desenvolupa. Els casos de càncer creixen amb l´edat. A més, el càncer afecta més els homes que les dones, principalment pels seus hàbits tòxics, tot i que aquest fet ha començat a canviar, i no pas a millor: les dones també han incorporat alguns d´aquests hàbits perniciosos.

El càncer va per davant dels problemes de cor?

El càncer és la primera causa de mort en molts entorns geogràfics per davant de les cardiopaties, que seria la segona. Les primeres afectacions cancerígenes solen donar-se entre el 40 i 79 anys. El càncer més freqüent és el de còlon, recte i intestins, el segon és el de pròstata i el tercer, el de pulmó. En general, veiem que la malaltia cardiovascular ha anat baixant, bàsicament per la cura que hom té; en canvi, la malaltia tumoral ha anat pujant. Sortosament, si s´agafen aviat els de colon i els de mama, es poden superar.

Hi ha supervivència en alguns càncers, però no en d´altres... Varien les causes?

Els estudis estadístics del darrer segle ens han mostrat diferències geogràfiques quant a la supervivència al càncer. Els resultats a nivell mundial indiquen que la supervivència més alta correspon a la de la societat japonesa, però en un lloc molt proper hi tenim la catalana. I tot plegat és una conseqüència directa dels hàbits estacionals, com la dieta. Si ens preguntem per les causes del càncer, després del primer factor ja esmentat de l´edat, i entenent que el càncer sempre obeeix a raons genètiques, les circums­tàncies que ho empitjoren són les hereditàries (15%), el contacte o ingesta de tòxics (l´alcohol i tabac en un 35%), la indústria petroquímica sense protecció, la radioactivitat, les infeccions de virus o bacteris gastrointestinals, les hormonals i, sobretot, la dieta alimen­tària... Per exemple, els casos de càncer de còlon a l´Àfrica són baixos. Per què? Per l´absència de carn vermella a la seva dieta. El millor consell dietètic que es deriva d´aquest fet hauria de ser que només mengéssim carns vermelles un o dos cops al mes. Un altre cas: El càncer de ma­ma augmenta perquè vivim més temps i perquè la dieta és més grassa (colesterol), però també perquè tenim menys fills. Quan una dona tenia molts fills, es regulaven millor les seves pròpies hormones. Les religioses, és clar, també són més propenses a aquesta patologia. Al llarg dels anys del darrer segle, hi ha hagut alguns canvis en els hàbits que ens expliquen les noves incidències.

Avui, quan una persona té càncer de budell se li n´extirpa un tros. I si té càncer de bufeta de l´orina, també. Justament per això, devem ser a les beceroles del tractament del càncer. Amb el temps, es podrà tractar l´alteració de gens?

Ja es comença de fer, perquè l´origen bàsic del càncer té raons genètiques: les cèl·lules cancerígenes comencen a créixer descontroladament. Ara, seguim fent extirpacions. En algun dels tipus de càncer, que ara comencem a conèixer molt bé, com és el de còlon, tenim molt ben pautats els diferents canvis i estadis d´un progrés que es produeix al llarg d´un període que pot arribar fins els deu anys. Aquest coneixement explica que el puguem tractar, prevenir i fins i tot evitar. Cal tenir present que cada dia, milions de cèl·lules del nostre cos s´alteren, per dir-ho així, es tornen anormals, i poten­cialment es podrien tornar malignes. Ara bé, el nostre organisme té uns mecanismes per la seva reparació o per la seva autodestrucció (apoptosi) i neteja. Si fins i tot això falla, encara tenim el nostre sistema immunitari. Pot passar, tanmateix, que algunes d´aquestes cèl·lules no si­guin detectades pel sistema immunitari. Llavors es desenvolupa el tumor. Però no tot s´acaba ni comença aquí. Quan un tumor creix i arriba a una mida que supera el mil·límetre, per continuar creixent i sobrevivint necessita vasos sanguinis que l´alimentin. En aquest moment és quan el podem atacar. Avui emprem deu paràmetres per explicar-nos les característiques intrínseques dels tumors: la proliferació, els vasos sanguinis, la reacció al sistema immunitari, la inflamació, el metabolisme energètic...

El descobriment del genoma humà també hi deu haver ajudat...

Justa la fusta. Al llarg dels darrers vint anys hem anat coneixent el genoma humà i, amb ell, els tipus de cèl·lules cancerígenes que poden alterar-lo. Hem vist que hi ha un 75% de la informació que és equivalent i es repeteix en tots els tumors pel que fa a allò que els fa créixer. De fet, dels milers de gens que tenim a les cèl·lules i sintetitzen proteïnes (uns 22.300), només n´hi ha 427 que tenen a veure amb els tumors. I, és clar, només ens centrem en aquests, de ma­nera que això ens ajuda molt. En aquest context la veritable revolució en el tractament del càncer ha estat passar del tractament empíric a un estudi detallat del tumor de cada malalt. I l´evolució diagnòstica del càncer ha passat del plantejament clínic al patològic per arribar ara al plantejament molecular, que anome­nem l´oncologia personalitzada. S´han escurçat molt els temps de desenvolupament dels medicaments. Per exemple, en el tractament del melanoma hem aconseguit reduir el temps de desenvolupament de nous medicaments de 10 anys a 2-3.

Per investigar, calen malalts. Fins a quin punt separen assistència i investigació?

Al VHIO no distingim entre els tractaments assistencials o els d´investigació; nosaltres els emprem tots. A més, integrem la medicina clàssica amb les dades de la genòmica. Altrament, i gràcies a la tecnologia del Big Data, enguany, per exemple, hem discriminat diverses tipologies de càncer de pulmó. I analitzant més de cinc mil tumors, n´hem arribat a diferenciar quatre de diferents en el càncer de colon, que precisen tractaments diferents. Això ens ha explicat per què abans alguns malalts no responien tan bé a alguns tractaments: tenien un tumor diferent, personalitzat. En aquest sentit, val a dir que pel camí d´aquesta evolució ha aparegut una nova professió de futur: els bioinformàtics.

Tenim clara la situació quan es detecta un càncer; però, i abans, què? Com prevenir-lo?

Hi ha dues conductes. Ens els casos dels càncers més freqüents, com els de mama o de còlon, cal fer la prevenció aconsellada, com serien respectivament les mamografies o l´anàlisi de la femta. Pel que fa a la resta, intentar evitar-los, estalviant entrar en contacte amb els tòxics que he esmentat, els virus, els bacteris, les radiacions i, finalment, tenint cura de la dieta. No només es tracta de viure més anys; es tracta de preveure com es viuran! A Catalunya, segons l´Idescat, l´any 2013 teníem una esperança de vida de 86 anys per a les dones i de 80,3 anys per als homes. Ens cal no deixar-nos per mantenir amb l´edat una bona qualitat de vida. A més, probablement en un termini no gaire llarg, la medicina que caldrà en alguns casos no es podrà pagar amb els actuals paràmetres. No fumar, no ingerir alcohol, evitar el sedentarisme fent exercici, reduir el sobrepès...

I fer-se analítiques un parell de cops a l´any?

Això ja és més discutible. L´analítica ajuda en la detecció, però és menys rellevant en la millora de la supervivència. L´OMS per prevenir el càncer insisteix molt a fer exercici per evitar el sobrepès i millorar la salut cardiovascular o la diabetis. Si seguíssim aquests consells, els tumors disminuirien un 50%.

Darrerament s´ha llegit a la premsa que probablement en deu anys la mortalitat serà molt reduïda i el càncer quedarà com una malaltia crònica...

Bé, en aquest sentit jo sóc molt prudent. Segur que en els propers anys la mortalitat es reduirà molt. La incidència també, entre d´altres coses, per les recomanacions que es van imposant i per d´altres actuacions que fem, però l´envelliment, que és un factor bàsic, es mantindrà i contra ell no hi podrem fer gaire res.

Com s´explica, si és cert, allò que es diu que hi ha càncers on no s´hi pot fer res, com per exemple el càncer de pàncrees?

Sí, és cert. El de pàncrees té molt mala gaita, entre d´altres raons pel fet que és molt complex i es visualitza tard en les diagnosis. Cal tenir present que físicament el pàncrees està al bell mig de la panxa i costa de veure. Altrament aquest càncer és asimptomàtic. Hi ha alguns càncers, com aquest o el de pulmó, de cèl·lula petita, on s´hi suma l´alta agressivitat de la malaltia.

Avui han proliferat molts instituts de recerca. No es poden crear incompatibilitats?

Cert. I també han aparegut moltes universitats. A Catalunya, per exemple, no ens podem permetre tenir ben operatives nou universitats públiques, amb duplicació de graus, amb set milions i mig d´habitants. Però no hi ha acció política que gosi posar-hi remei. Voltes pel món i t´adones que països molt més rics i de mida equivalent, com ara els països nòrdics, només en tenen tres o quatre, d´universitats públiques. Per fer recerca, un institut ha de tenir una certa massa crítica, de coneixement, investigadors, malalts (en el cas de recerca biomèdica). S´hauria d´elaborar bé un mapa de necessitats i posar ordre. També a les universitats públiques. Caldrà racionalitzar les existents avui. Si no es fa, a la propera onada de dificultats econòmiques, no ho podrem resistir. Cal tancar àrees no productives que no es puguin mantenir. Però aquest discurs no el vol sentir ningú. Quant als instituts, potser caldrà tancar unes àrees deficitàries o obsoletes i potser obrir-ne d´altres. També s´ha de pensar en models més justos de finançament de talent científic, com per exemple contractes mixtes entre assistència (hospitalaris, a càrrec del sistema sanitari) i d´investigació (amb càrrec a pressupostos d´investigació), en els quals hi hagi clarament definida la dedicació, i per tant el finançament, de cada tasca.

Està dient que qui paga la recerca no sempre és qui se´n beneficia?

Sembla contradictori fer públics els avenços propis per beneficiar d´altres que no hi han posat ni un euro. En general, el coneixement no associat a patents o a tecnologies per comercialitzar, i aleshores caldria parlar d´arbitratges, és gratuït! Dit això, per tal que la investigació progressi cal generar transferència de coneixement a la indústria farmacèutica que pugui repercutir en el centre. Hi ha mecanismes que intenten que el sistema se´n beneficiï. A alguns instituts de recerca, com per exemple el nostre, hi ha patrons públics i privats. Tot es controla i és transparent. Tota la informació de resultats es pot avaluar públicament, incloent les patents. Amb això hem anat millorant molt. La major part del coneixement que tenim avui dia i que salva milions de vides ha nascut en laboratoris. Recordem per exemple la penicil·lina. Hi ha d´haver interacció entre tots. Mai no serà del tot equitativa, però sí molt més justa.

A Olot s´ha bastit el gran Hospital Comarcal amb la visió pujoliana que cada cap de comarca n´ha de tenir un.

Hi ha modes. Va haver-hi una època en què es pensava que es podia tenir de tot al costat de casa i que la qualitat de tot seria igual de bona a tots arreu. I això no vol dir que Olot no hagi de tenir un bon hospital comarcal. Avui en dia sabem que això no s´ha de fer així. S´han de fer mapes de recursos sanitaris possibilistes definint molt bé el que és bo tenir a tots els llocs i el que no s´ha de tenir per afavorir una sanitat de qualitat, sostenible, donant les millors oportunitats als ciutadans. Això sens dubte obliga a fer reestructuracions sanitàries. Cal mirar mapes i models sanitaris d´altres països eficients.

Com es valora l´Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona des de Barcelona?

És un gran hospital. Un gran encert haver creat el consorci per optimitzar de la millor manera possible els recursos existents i millorar, per tant, la qualitat d´assistència dels malalts. No tindria lògica que els dos grans hospitals de Girona, el Josep Trueta i el Santa Caterina, anessin funcionant independentment i no interaccionessin. Una altra cosa és la diferent governança que puguin tenir les Institucions.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema