Barberí, on neixen les campanes

La foneria, creada a Olot l´any 1565 i amb seu avui a Riudellots de la Selva, continua elaborant campanes amb mètodes molt similars als de fa segles

11.03.2016 | 20:14
Barberí, on neixen les campanes

Text: Alfons Petit | Fotografia: Aniol Resclosa

Encara que els efectes de la crisi econòmica també s´han deixat notar en aquest àmbit, a la històrica Foneria Barberí continuen elaborant campanes com les que van fabricar fa dècades per a la Catedral de Girona, protagonistes en les últimes setmanes d´una considerable polèmica ciutadana. Fundada a Olot l´any 1565 (se la considera la segona firma comercial més antiga d´Espanya) i amb seu en l´actualitat a Riudellots de la Selva, Barberí ja no produeix dues o tres campanes al mes com fa alguns anys, però sí que de les seves instal·lacions en surten encara entre deu i quinze cada any. Entre les últimes, per exemple, l´anomenadaVerge de la Pau per al Santuari dels Àngels de Sant Martí Vell, la batejada Llibertat, fabricada per encàrrec de l´Assemblea Nacional Catalana (ANC) de la Garrotxa, i la campana Ventdelplà, obsequi de la productora Diagonal TV al poble de Breda, per la seva col·laboració en el rodatge de la sèrie emesa per TV3.

Òscar Calabrés, cap de taller de la Foneria Barberí des de fa tres anys, i Javier Expósito, un dels empleats més veterans (hi va entrar com a aprenent l´any 2000), defensen el so de les campanes quan se´ls demana per la polèmica que s´ha viscut a Girona, amb la prohibició municipal inicial que sonessin a la nit a causa de les denúncies d´un hotel, i la posterior marxa enrere en la seva decisió per part de l´Ajuntament després de les protestes veïnals. Calabrés i Expósito admeten que potser es podria plantejar la necessitat que les campanes sonin a la nit, però en qualsevol cas reivindiquen aquest so, que al seu parer forma part de la història d´un indret determinat: «Les campanes i els campanars han servit de sempre per marcar el ritme de la vida ciutadana, per fer anuncis, per alertar...», remarquen. I són també, per a ells, un dels símbols d´una manera de treballar que ha perdurat.

Perquè el procés d´elaboració d´una campana no ha canviat gaire des que a mitjans del segle XVI tres germans italians de cognom Barberí van arribar a la Garrotxa disposats a fer campanes, que era precisament el seu ofici. La dificultat de poder treballar en un lloc concret havia convertit els germans en nòmades, i amb les poques eines necessàries havien iniciat el seu pelegrinatge per pobles i poblets a la recerca d´esglésies i ermites que necessitessin campanes. I les feien allà mateix... Fins que un d´ells, Miquel, va decidir establir-se a Olot, on va néixer la Foneria Barberí, que a més de campanes es dedicaria amb notable èxit a la fosa artística i també a l´elaboració de cassoles i olles.

Dimecres d´aquesta setmana no s´estava fabricant cap campana, a les actuals instal·lacions de la Foneria Barberí, a Riudellots de la Selva. Els seus set empleats (n´havien arribat a tenir una vintena) treballaven en altres projectes –escultòrics– de l´empresa. Però als seus magatzems sí que s´hi podien veure els màsters d´alumini que es fan servir per a la fabricació de les campanes. Són una mena de motlles als quals es poden afegir inscripcions, imatges, etc. per personalitzar les campanes. Com va passar amb l´anomenada Llibertat de l´ANC de la Garrotxa, que mostrava en la seva superfície aquell nom i una senyera estelada.

DE BRONZE I ESTANY
En el procés de fabricació de les campanes també hi intervenen una terra aglutinant tractada amb resines i catalitzadors, uns grans calaixos que s´apilonen fins a aconseguir l´alçada desitjada, i l´aleació entre bronze i estany de què estarà finalment feta la campana i que li proporcionarà el so desitjat: «Nosaltres treballem habitualment amb bronze quan estem fent escultures, però per a una campana cal afegir-hi estany perquè sinó el so no seria l´adequat», explica Calabrés. El forn (algun dels fixos que ja té l´empresa, o els efímers que construeixen els mateixos treballadors a les seves instal·lacions en funció de les necessitats de determinats projectes) acabarà de proporcionar les elevades temperatures necessàries per enllestir el procés de fabricació de la campana, abans de passar a la fase d´acabats.
Hi ha un amplíssim ventall en les dimensions de les campanes que es fabriquen a la Foneria Barberí: dels 30 quilos que pot pesar la campana d´una ermita als 200 o 300 que pot pesar la d´una església, a les diverses tones si es tracta de la d´una Catedral (tres tones pesava exactament una que l´empresa va elaborar ja fa anys per a la Catedral de Barcelona). També n´hi ha de molt més petites, domèstiques gairebé, que hi ha qui vol per a casa seva, o per a un vaixell. El preu, és clar, oscil·la amb les dimensions de la campana: de 500 euros d´una de les més petites als diversos milers d´una de les més grans.

També pot canviar el so que emeti. Ramon Castey, propietari de l´empresa, explicava ja fa anys a Diari de Girona que la campana és un instrument musical d´una sola nota i que el fet que soni bé, o no, depèn de la seva construcció: «El so depèn de molts factors, de l´aleació que es faci servir, del gruix, d´on es pica... Hi ha unes mesures musicals establertes i nosaltres ens movem dins d´aquest paràmetre. Cada campana té el seu propi so, i aprimant-la per dins es pot modificar la nota». El to de la campana és més important si va destinada a un campanar on n´hi haurà d´altres, perquè llavors es busquen sonoritats diferents però que siguin complementàries.

La fabricació de campanes és una activitat que ha anat de baixa a la Foneria Barberí a conseqüència de la crisi. «Les institucions que abans encarregaven campanes ara destinen els diners que s´hi gastarien a atendre persones necessitades, o altres despeses més urgents», explica Òscar Calabrés. Tot i això, se´n continuen fabricant entre deu i quinze a l´any, algunes a causa d´un altre dels efectes de la crisi: «En fem per substituir campanes que han estat robades». Però també en produeixen de noves per a edificis religiosos (el mes que ve en faran una per a un campanar de Sant Martí Vell) o per a particulars que en volen per a les seves finques. La producció actual, però, queda lluny de l´última edat d´or que havia viscut el negoci, a la dècada de 1990, amb la proliferació de projectes de restauració d´ermites i esglésies arreu del país.

Abans, un altre gran pic de feina de la Foneria Barberí en la fabricació de campanes s´havia produït després de la Guerra civil (també n´havien fet moltes al segle XIX): moltes campanes havien estat usades durant el conflicte per fer-ne munició, i després del triomf del franquisme, i vist el paper preponderant que tindria la religió en el nou règim, les ermites, esglésies i catedrals que les havien perdut havien de recuperar les seves campanes.

CRISI EN L´ESCULTURA
Els efectes de la crisi també s´estan notant en l´altra gran branca d´activitat de la Foneria Barberí: la crea­ció d´escultures per encàrrec d´artistes diversos. L´empresa ha perdut clients, certament, però ha conservat la confiança dels creadors més destacats, com resumeix Òscar Calabrés (que de fet també és escultor i havia treballat molts anys a la Fundació Niebla de Casavells): «La crisi ha fet una mena de selecció entre els artistes en funció de la seva qualitat, de manera que els que continuen treballant són els que realment eren més bons. I aquests encara confien en nosaltres». El llistat de creadors que han confiat les seves peces a la Foneria Barbe­rí és espectacular: de Josep Llimona a Jaume Plen­sa, passant per Josep Clarà, Frederic Marés, Josep Viladomat, Xavier Corberó, Antoni Tàpies, Miquel Blay, Pau Gargallo, Juan Muñoz, Rosa Serra i un llarguíssim etcètera.

Com la mateixa empresa explica al seu web, «els nostres mestres artesans han adquirit i transmès de generació i generació els secrets més amagats d´aquest ofici, uns secrets que actualment molt pocs coneixen. Per això ja fa molts anys que Barberí s´ha convertit en la foneria d´art de referència de nombrosos artistes de renom internacional». En aquest sentit, afegeixen que «a Barberí estem especialitzats en convertir una obra d´art original en una escultura de bronze, ferro o alumini. Per fer-ho combinem el saber adquirit durant segles d´experiència amb les tecnologies més modernes, fet que ens fa capaços de reproduir fins i tot les escultures més complicades». Igualment, apunten que «treballem a partir de tots els materials i realitzem escultures de totes les mides, des de les obres més petites, fins a aquelles destinades a coronar un temple. N´és un exemple la imatge de Santa Elena de la Catedral de Barcelona, de 4,85 metres d´alçada i més de quatre tones de pes».

Javier Expósito ha treballat en molts projectes monumentals de Barberí i recorda per exemple una font de més de cinc metres que l´empresa va elaborar per ser instal·lada a Brussel·les. En l´actualitat, la foneria té diversos projectes escultòrics entre mans, encara que molts no es poden revelar per acords de confidencialitat amb els artistes que els creen. Sí que es pot fer públic, per exemple, que produiran una escultura a partir d´una interpretació tridimensional de la fotografia de Toni Riera Pare i filla caminant, que la discoteca Pachá d´Eivissa ha usat durant molts anys com a imatge promocional i que s´ha convertit en una mena d´icona de l´establiment. Ricardo Urgell, fundador del Grup Pachá, farà donació d´aquesta escultura a la ciutat d´Eivissa com a record i homenatge a les influències hippies a l´illa.

Així com hi ha escultures de Barberí en diferents indrets del món, la majoria de les campanes que s´hi elaboren són per a indrets més propers, sobretot de Catalunya mateix. El que sí que és igual en un cas i en l´altre és la manera de treballar artesana, que Òscar Calabrés destaca: «En aquest temps en què la tecnologia agafa cada cop més protagonisme, en què les impressores 3D ens obren portes que ara mateix no imaginem, la nostra feina continua essent absolutament artesanal, i de fet aquest caràcter és molt apreciat, avui dia. Es torna a valorar la creació artesana, aquesta dedicació a cada peça que tenim, molt lluny de la fabricació en sèrie que resulta tan impersonal».

En el procés de creació d´escultures, per exemple, la incorporació d´un nou material com la silicona («molt interessant perquè facilita la feina i proporciona més detall», apunta Expósito) és pràcticament l´únic canvi que s´ha produït en les últimes dècades. Per la resta, el procediment que se segueix –a la Foneria són especialistes en la tècnica anomenada de cera perduda– és pràcticament el mateix que quan el primer membre de la nissaga va obrir la foneria a Olot l´any 1556.


CAMPANES ESCULTURES I OLLES

No haurà passat desapercebut als més observadors que el segell de l´empresa està format per aquests tres elements: una campana, una escultura i una olla. Espiritualitat, bellesa i aliment. Allò vital per a qualsevol ésser humà mínimant sensible». L´historiador Xavier Carmaniu, col·laborador de Diari de Girona, escriu aquestes paraules en el llibre Barberí. Història de la foneria artística Barberí (2014), en el qual es repasa la trajectòria de l´empresa originària d´Olot i amb seu actual a Riudellots de la Selva. La mateixa foneria recorda que, segons els historiadors Miquel de Garganta i Josep Ma Dou, els seus orígens es remunten a l´any 1544: «En aquella època, tres germans procedents d´Itàlia que recorrien pobles i regions treballant en l´art de fer campanes es van instal·lar a Olot. Al cap d´uns anys els germans van continuar el seu camí, però un d´ells, Miquel, el petit, es va casar amb una olotina i allà va fixar definitivament la seva residència. Segons Garganta i Dou, una de les primeres peces que sortí dels Barberí va ser la campana de Sant Miquel de Falgars, que datava de mitjan segle XVI». A l´escut de l´empresa, sota el nom de Barberí, s´hi fa constar l´any 1565.

Malgrat que l´inici de l´activitat de l´empresa es remunta al segle XVI, no es conserven excessives referències documentals de la seva feina d´aquells primers temps. Sí que n´hi ha, en canvi, d´algunes de les campanes que van fondre més endavant, com les del Capsec (1788), una de les dues de l´església de Sant Andreu del Coll (1797), la refosa de la campana major de Sant Joan les Fonts (1817), la de Santa Bàrbara de Pruneres (1826), la de la capella de Sant Francesc, situada al volcà Montsacopa, a Olot (1833) o la campana més gran de l´església de Sant Esteve d´Olot.

Els Barberí, amb seu al carrer Lorenzana d´Olot i que ja eren prou coneguts a la Garrotxa i el seu entorn més proper, van voler mostrar la seva obra a l´Exposició Universal de Barcelona del 1888. Hi van muntar un stand i hi van rebre una medalla d´or per «la bellesa, perfecció i excel·lent sonoritat de dues campanes, una destinada al Mallol i l´altra a Sant Hipòlit de Voltregà».

Tot i que la fosa de campanes va ser la seva activitat inicial i principal, hi ha constància que ja al segle XVII la Foneria Barberí elaborava cassoles de bronze, i que durant el segle XIX també s´hi creaven escultures importants. Se sap igualment que l´empresa ha fet fins i tot canons d´artilleria: «Durant la tercera guerra Carlina (1872-1876) es varen fondre canons per als dos bàndols en conflicte», expliquen a Barberí.

Després de la Guerra civil, la fosa de campanes va torna a ser l´activitat principal a la Foneria Baberí, perquè «moltes havien estat destruïdes per utilitzar el metall per fabricar armament». Segons els responsables de l´empresa, «les campanes de la catedral de Girona, que havien resistit guerres i invasions estrangeres, en són un bon exemple. No varen sobreviure a la fúria inicial del conflicte bèl·lic i la família Barberí es va encarregar de fondre´n de noves l´any 1946».

Però el segle XX és també molt important per als Barberí des del punt de vista de la fosa artística. En la primera meitat de la centúria, a més, s´hi elaboren obres que destaquen per la seva monumentalitat, com un dels grups de l´homenatge al Dr. Robert (alcalde de la Barcelona republicana), original de Joaquim Llimona; l´estàtua de la República, obra de l´escultor Viladomat; l´altar major del monestir de Ripoll, segons un projecte de Rubió... Entre les moltes obres d´aquella època, a l´empresa en remarquen dues: la imatge en bronze de Santa Elena, obra d´Eduard Batiste i Alentorn, que des del 1913 corona el cimbori de la Catedral de Barcelona. «Amb 4,85 metres d´alçada i més de quatre tones de pes, fins i tot l´arquitecte Antoni Gaudí en va destacar la seva bellesa i perfecció i la va definir com una de les imatges més boniques de Barcelona», asseguren des de Barberí. I la imatge del Sagrat Cor de Jesús, de Josep Miret, que corona des del 1950 el temple del Tibidabo, també a Barcelona. És una enorme escultura de bronze que mesura 7,40 metres d´alçada i pesa 4.800 quilos.

L´any 1976, amb la mort de Pere Barberí i la posterior jubilació del seu germà Iu, s´arriba al final de la nissaga dels fundadors. Però l´empresa va continuar funcionant perquè se´n va fer càrrec Ramon Castey Sala, un antic empleat format a Ripoll que havia marxat de la foneria per muntar la seva pròpia empresa dedicada a la fosa d´alumini, però que va tornar per aportar una nova empenta a Barberí i garantir la continuïtat d´aquesta històrica firma. En aquest procés va comptar amb la col·laboració dels seus fills Ramon i Joan.

Ramon Castey Domínguez, actual responsable de l´empresa, s´hi va incorporar el 1986, després d´haver estudiat Belles Arts a Olot. L´empresa va viure un moment de molta activitat relacionada amb els Jocs Olímpics de Barcelona, i a més va obrir un procés d´internacionalització de la seva activitat que la va portar a fondre escultures per a països tan diversos com Aràbia Saudita, Estats Units, Japó... col·laborant amb alguns dels artistes més destacats del moment. Ramon Castey fill es va fer càrrec de l´empresa el 1994, i entre altres decisions va optar per traslladar la seu de l´empresa d´Olot a Riudelllots de la Selva, i per crear una marca pròpia, Castey, per a les cassoles i olles de l´empresa (un sector, per cert, en el qual l´empresa no ha deixat de crèixer, amb la introducció de materials antiadherents i l´ampliació de la gamma de productes).

Ramon Castey Sala va morir el 2011. Segons Xavier Carmaniu, «aleshores els seus fills, a més de fer créixer Barberí, ja havien convertit Castey en una marca de referència. El millor homenatge que podien retre al seu pare, mestre fonedor».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema