El paper del mestre i la guerra dels deures

El psicòleg italià Massimo Recalcati aporta interessants reflexions al debat sobre l'estat actual i el futur de l'educació en una societat en la qual s'ha diluït el paper de l'autoritat paterna i de la del professor

06.03.2017 | 07:14
El paper del mestre i la guerra dels deures

Aquest diumenge ens farem ressò del psicòleg Massimo Recalcati (Milà, 1959), les aportacions del qual estan sent destacades com a psicòleg i analista de la societat actual, un pensador modern, que aporta aire fresc en un pensament hegemònic, divergent, però alhora coherent i de lògica analítica. Observa la realitat des d´una perspectiva crítica i també constructiva, donant orientacions entre línies dels seus comentaris, que ben utilitzats ens poden aportar llum sobre els aspectes essencials de l´educació de les futures generacions i per no despistar-se més del compte. Reflexiona sobre el paper de l´educació en una societat en la qual s´ha diluït l´autoritat paterna i, per extensió, la del professor, els mals de la societat de la hipermodernitat, com l´anomena. Apunta que els joves ja no han de rebel·lar-se contra els seus progenitors perquè els tenen al seu costat, convertits en companys de jocs. La conclusió és que el mestre està cada vegada més sol i humiliat i reivindica la figura del docent que desperta en l´alumne la passió pel coneixement (vaja, com si de la figura del professor de ficció de la sèrie Merlí es tractés).

Aquest autor ha destacat un aspecte relativament recent, que tot sovint s´observa en els més joves de la societat, estudiants que tenen una idea equivocada i que intenta promulgar «l´aprenentatge sense esforç». Idea que tot sovint es troba reforçada i acompanyada, també, per actituds pedagògiques que apunten en aquesta direcció. L´autor comenta que no és possible, irònicament diu que l´aprenentatge no és Twitter. Exigeix el llarg temps del pensament. En l´estudi es necessita constància, dedicació, obstinació. Per contra, ell recorda que cal incentivar en l´alumne una emoció en l´aprendre. Segons les seves paraules, el bon professor no considera a l´alumne com un cap buit que cal omplir, sinó com un foc que cal encendre.

És en aquest context anterior que ell qüestiona la validesa i interès d´alguns nous paràmetres de funcionament que s´estan imposant dins de l´escola, en la qual aspectes clàssics (i no tenen per què ser desfassats) s´estan qüestionant fins al punt de convertir-se en heretgies pel simple fet de recordar-los. Posa diferents exemples, com seria la pèrdua de rellevància de les Humanitats a l´escola. Un dels símptomes més evidents de l´escola contemporània és que ha subordinat la pròpia llengua i les seves arrels humanístiques al llenguatge economicista empresarial. El mite de la producció i del rendiment projecta la seva ombra sobre l´escola. L´autor reflexiona que hauria de ser precisament l´escola la que permetés un temps improductiu que fos vist a la vegada com a productiu i que no es limités allò productiu a associar-ho a allò de rendiment immediat.

També es refereix a un altre aspecte controvertit en la societat actual, la societat del «no cal aprendre res de memòria perquè tot està a Google», sobre l´aprenentatge memorístic. Com molts, ell també pensava anteriorment que no servia per res, però la lectura de Daniel Pennac en destaca un aspecte de la memorització en el que no havia reparat. Es tracta de submergir als nostres fills en el món del llenguatge. És una experiència de recuperació que serveix per recordar part de la nostra procedència. Escoltar gent que en festes i trobades reciten poesies, textos, el que sigui, que van aprendre de memòria sent nens, et permet recuperar i connectar-te amb les teves vivències, emocionals, familiars... de tot tipus. A banda dels aspectes formatius, de valors d´esforç, satisfacció i sacrifici que implica.

Un altre dels temes altament controvertits i que tot sovint apareix en la polèmica sobre les escoles i els sistemes educatius no és altre que la guerra contra els deures que han promogut associacions de pares. Seria una part visible d´aquesta ruptura amb els models clàssics: reivindicar la llibertat dels fills significa negar la funció educativa de l´escola. L´autor va més enllà i ho valora com un vent anti-institucional del nostre temps. Desqualificar l´escola és desqualificar la dimensió col·lectiva de la societat. I en aquesta nova societat, el nen és el rei; tot ha de ser sotmès a les seves exigències. Ho qualifica com de metamorfosi antropològica; és a dir, ja no és el fill qui ha de retre comptes amb la realitat, sinó que és la realitat la que ha de plasmar-se segons la conveniència del fill.

Preguntat sobre les polítiques educatives del sistema espanyol tampoc té dubtes en afirmar que la Lomce a Espanya quasi no parla dels docents. Les polítiques educatives d´un país haurien de vetllar pels seus professionals i protegir-los, sostè. A Itàlia la humiliació econòmica i social dels professors ha arribat al límit en els darrers temps, diu. Considera de forma rotunda que polítiques educatives en aquesta direcció són altament perilloses i pernicioses, perquè al actuar en aquesta direcció un país no tindrà sentit del futur, que no pensarà a llarg termini, justament perquè no inverteix en la seva escola ni en els seus professors. Invertir en l´escola és invertir en el futur, defensa. I per invertir en l´escola has d´invertir en els seus professionals, afegeix.

Reivindica, per tant, la figura del mestre, el mestre actual que ja no és el de generacions anteriors. El fet nou és que s´ha trencat el pacte generacional i això ha incidit en el discurs educatiu. Els pares i els professors ja no treballen junts en l´educació dels joves. Els pares més aviat són els aliats dels fills contra els professors i en comptes de recolzar el seu treball, s´han convertit en sindicalistes dels seus propis fills. Antigament existia un vincle entre pares i docents i considera que avui dia aquest vincle s´ha desfet. Quan un professor assumeix la responsabilitat de suspendre a un alumne o iniciar un procediment disciplinari, les famílies ho miren amb sospita o recel, i el primer qüestionament sol ser cap al professor i no cap al seu fill. Per això, considera que actualment el professor està sent sistemàticament qüestionat, com a motivador de les ganes d´aprendre dels seus estudiants. Hi ha una profunda solitud del professor. Ho exemplifica de forma il·lustrativa a través de la mítica cançó Another brick in the wall, de Pink Floyd, en la qual els estudiants esperaven en fila a ser triturats pel sistema. Ara són els professors els que són consumits pel dispositiu escolar. L´única forma de resistir és no perdre el desig pel que s´ensenya. I fer equip amb altres professors, per sentir-se menys sol.

Els grans perills a què ens aboca el sistema educatiu per la via com s´està construint socialment ens porta a creure´ns que la premissa «si estudies i t´esforces, és molt probable que prosperis a la vida» ja no serveix avui dia. També alerta de l´estreta relació entre la crisi de l´escola i la crisi de la paraula, en el sentit que avui tothom parla massa i pocs assumeixen les conseqüències de les seves paraules. La paraula circula buidada del seu significat. Al ser tan «barata» la paraula, tot el que passa per ser-ne fonamental pel seu ús, com pot ser l´educació, perd rellevància i és objecte de descrèdit.

La recepta de la solució passa al seu parer per la cultura que restitueix dignitat a la paraula. La cultura és l´única vacuna que pot salvar la vida a les futures generacions enfront del risc de la dissipació i la violència. Cita a Pasolini a l´inici dels 70: és el buit de cultura el que genera el desig de la mort. La droga, l´alcohol, la violència, la dependència d´internet, l´aïllament, l´anorèxia són manifestacions d´aquest buit, segons ell, i considera que aquesta hauria de ser la primera funció preventiva de l´escola: on hi ha cultura hi ha desig de vida i no de mort.

Reflexions en veu alta d´un tema vell i com sempre controvertit, no del tot resolt, senyal de la importància que ha mantingut al llarg del temps: l´educació. Però reflexions que intenten acostar la modernitat amb la preservació d´allò antic, que segons Massimo Recalcati, mai haurien d´estar renyits.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema