Poc es podia imaginar Jordi Trias, quan començava a botar la pilota a les pistes dels Maristes, sent un marrec, que amb 37 anys seguiria donant guerra al més alt nivell. I que darrere d'això el seu palmarès estaria engreixat per títols col·lectius (lligues ACB, l'Eurolliga i la Copa, amb el Barça, i la LEB Or, amb l'Andorra) i individuals (MVP a la Copa 2006/07 amb el Barça i a la LEB Or el 2014 i el curs passat). Confessa que «el que havia de fer en el bàsquet ja ho he fet» però ràpidament s'afanya a explicar que «ara pujar amb el Manresa a l'ACB seria una gran satisfacció personal». Gaudeix com mai. Més que mai, tot i que la seva carrera li hagi permès arribar al cim. «Abans tot era diferent, vaig estar uns anys que tot anava al límit i semblava que no hi hagués demà», apunta. Després de jugar al Casademont Girona, al Barça, al Joventut, al València i a l'Andorra, al Nou Congost, com la temporada passada amb el Barça B d'Alfred Julbe, també a la LEB Or, hi ha trobat una oportunitat per satisfer el seu afany de bàsquet i competitivitat, a prop de casa, amb un rol que li permet seguir sent important però allunyant dels focus més mediàtics.

Trias és alguna cosa així com el Darryl Middleton gironí del Manresa. Un veterà bregat en mil i una batalles que manté la il·lusió i l'ambició i que durant tota la seva carrera s'ha cuidat al màxim per allargar-la tant com pugui. I que cultiva valors. Quan se li fa la comparació somriu i, d'entrada, la rebutja al·legant que no creu que, com el pivot de Queen's, estigui en actiu fins als 47 anys. Ara ni pensa en la propera temporada, tot i que en principi està disposat a continuar jugant. Tots els seus esforços estan posats en la final de la LEB Or que demà arrenca al Nou Congost. El Manresa rivalitzarà amb el Melilla per l'ascens a l'ACB després d'haver patit de valent per eliminar el Palència a les semifinals. Tot i la transcendència de la final, subratlla que «gaudeix del moment». «M'ho vaig passar molt bé al Barça B l'any passat i també aquest a Manresa. Hem patit molt i ara estem davant d'un nou repte, en la final», apunta.

Tant a les ordres de Julbe com aquest any sota la batuta d'Aleix Duran i, des de fa uns dies, Diego Ocampo a Manresa, Trias és una peça important tant a la pista com al vestidor. Tot i que està convençut que abans als veterans se'ls respectava més i que els jugadors han canviat molt en els 17 anys que fa que és professional («físicament ara els joves no tenen res a veure amb nosaltres, tot i que possiblement els seus coneixements de bàsquet siguin menors»), assumeix el paper de líder que li proposen, d'exemple per als que pugen. Un altre paral·lelisme que fa que s'assembli a un Middleton que durant els seus anys a Girona va tutelar molts aspirants a triomfadors en això del bàsquet.

A la lliga regular Jordi Trias ha firmat grans números: 27 minuts, 13,2 punts i 8 rebots per partit per a una valoració de 21. En els play-off el seu rendiment no ha decaigut: 12,6 punts i 8,6 rebots. Ara amb el factor pista a favor intentaran desfer-se del Melilla i acompanyar a l'ACB el Breogán, que ha pujat directe com a campió, només un any més tard que els del Bages caiguessin a la segona categoria del bàsquet espanyol.

Més enllà d'això, de moment no hi ha futur. Trias sí que admet que l'estiu passat va tenir una proposta de Marc Gasol per jugar al Bàsquet Girona a l'EBA, a les ordres de Quim Costa. I no descarta, sense aprofundir-hi, que l'hi tornin a proposar d'aquí a unes setmanes. «En Marc és l'home ideal per tornar a portar el bàsquet masculí de Girona a dalt, però és un projecte que s'ha de fer sense presses i madurant-lo a poc a poc», afirma.