El Barça viu una tragèdia insuportable davant el PSG

No hi ha vida sense plor. Sense sofriment. Tampoc sense mort. Havia renascut el Barça a París (2-3) en un partit que permetia imaginar una nova era per al club. Una resurrecció. Però no hi ha res tan efímer com el maleït futbol, que t'enalteix i t'enfonsa amb una crueltat a vegades insuportable (1-4). Un error d'Araujo que va deixar al seu equip amb deu amb una hora per davant i avantatge en el marcador, i un penal de Cancelo a un anticrist tan surrealista com Dembélé perquè Mbappé se sentís el Rei Sol davant l'enfurida graderia de Montjuïc, van clavar al Barcelona en la cuneta una altra vegada en la Champions. Encara que potser l'escena més trista de totes era la de Xavi Hernández trepitjant la protecció de la càmera de televisió, guanyant-se una expulsió quan el seu equip més necessitava a un entrenador entenimentat. El Barça no ho va tenir.

El Barça, eliminat de la Champions als quarts (1-4)

De poc van servir llavors els crits deslligats de la prèvia, l'aroma a sofre, els aplaudiments del desenllaç, i l'ànsia per recuperar el valor d'un escut calcigat en els últims anys, no sols pels seus rivals esportius (Roma, Liverpool, Bayern o el mateix PSG), sinó també pels seus propis dirigents, que van llançar al club al buit des d'aquell llunyà èxit enfront de la porta de Marató de Berlín (2015). Encara no s'ha recuperat.

Costa separar-se de la tragèdia. Només així pot entendre's que el mateix futbolista que semblava disposat a viure una de les nits de la seva vida, Araujo, protagonitzés els dos episodis que van portar al Barça de la llum a la tenebra. Perquè l'uruguaià, que es va tirar damunt de Xavi per a celebrar que aquestes botes que Luis Enrique va optar per desatendre van ser les mateixes en les quals va néixer el 1-0, va descobrir també el revers de la glòria.

Però tornem al gol inaugural. El tècnic del PSG havia ordenat als seus jugadors que cobrissin la sortida de pilota de Cubarsí, deixant així només a Araujo perquè fes el que vingués en gana. Luis Enrique tenia clar la baula feble en la construcció i va emprar un ardit conegut. Però va ser l'uruguaià qui va obrir el joc i va permetre a Lamine Yamal que fes miques el maluc de Nuno Mendes, pas previ per a repetir un centre amb l'exterior com a París i que Raphinha, també com en l'anada, s'abalancés sobre el cuir per a trobar la xarxa. Era la primera rematada a bastonades del Barcelona.

Un error fatal

Però Luis Enrique no va corregir la seva tàctica. Tot el contrari. Així que va insistir a surar a Araujo fins que, aquesta vegada sí, va cometre un error fatal. Una mala passada va acabar amb el diabòlic Barcola amb una estepa per davant per córrer, encara que ho fes en diagonal. Araujo només va poder detenir-ho posant la mà sobre l'espatlla del jovenet francès. Es va deslliurar del penal per un parell de pams, però no d'una expulsió que va deixar al Barça amb deu amb una hora per davant. I ja sense Lamine Yamal en l'equip, tristament sacrificat per Iñigo Martínez. Aquí va acabar tot. Araujo va agitar la mà per a deixar clar que l'àrbitre romanès István Kovács havia acudit allí com a amic de l'aliè. No va ser nit per a coartades.

El colofó de Mbappé

En inferioritat, el Barça es va trontollar fins a esfondrar-se. Dembélé, malgrat els esbroncs d'una afició que va intentar convertir-ho en Figo malgrat que aquest continuava posant cara de no entendre res, va prendre l'empat abans del descans gràcies a una altra gran acció de Barcola. En ple assetjament gal, De Jong va oblidar que Vitinha podia afusellar en la frontal en el 1-2; i Cancelo es va emportar per davant a Dembélé per a satisfacció de Mbappé, que va poder marcar de penal el 1-3.

De res va servir que Gündogan, Lewandowski i Raphinha es deixessin la pell per a la recerca d'un gol redemptor que mai va arribar, perquè qui va posar el colofó va ser Mbappé davant la furiosa celebració dels parisencs, amb Luis Enrique saltant en la banda i els jugadors francesos corrent directes cap a la graderia i sortejant cossos caiguts de futbolistes del Barça.

"Sempre he tingut por, una por pura, sorgit no de la idea del perill, sinó de la vida mateixa". El pesar de Cartarescu en el seu Solenoide és el mateix que martiritza al Barça. Un equip que va morir quan més a prop estava de la vida.