El Petit Príncep, El Musical va servir de reclam perquè, per un dia, el públic del Festival de Peralada fos més familiar que mai. Nens, pares i molts avis van omplir l'escenari dels jardins del Castell. No va ser cap sorpresa. L'obra escrita per Antoine de Saint-Exupéry el 1943, just un any abans de morir a la Segona Guerra Mundial, s'ha anat convertint en una icona dels contes infantils quan, en realitat, és complicat que l'entenguin els nens, just que la comprenguin bé els adolescents i, en canvi, hauria de ser de lectura obligada per als adults.

- I de què serveix posseir les estrelles?

-Em serveix per ser ric.

-I de què et serveix ser ric?

-Em serveix per comprar més estrelles.

Aquest llaminer diàleg entre el Petit Príncep i l'home de negocis és només una de les moltes reflexions morals amb què Saint-Exupéry va edificar la seva obra i que ara, set dècades més tard, continuen perfectament vigents perquè Àngel Llacer i Manu Guix les vagin inoculant entre un espectacle que arriba als més petits gràcies a un notable treball musical i a una escenografia amb un sistema de projeccions o mappings, en la denominació més escoltada darrerament a Girona.

Els autors del musical, un espectacle que ha fet temporada aquest hivern a Barcelona, no han defugit excessivament del fil argumental de l'escriptor francès i sobre l'escenari de Peralada apareixen tots els personatges principals de l'obra. L'aviador, en el seu paper de narrador, interpretat per Àngel Llacer; el Petit Príncep, la rosa (Elena Gadel) i tots aquells que li serveixen al Petit Príncep per explicar a l'aviador i als espectadors que no vol fer-se gran si això vol dir perdre la curiositat, la imaginació i la fantasia per caure en el pragmatisme i la seriositat: l'home de negocis, el geògraf, el bevedor, l'astrònom turc, el rei, el vanitós, els fanalers i la guineu...

I, mentre que Saint-Exupéry ho aconseguia amb un llenguatge planer que ha convertit la seva obra en un long seller infantil, dilluns a Peralada el musical hi arribava amb la bona factura musical d'unes cançons que agradaven a pares i avis mentre divertien uns nens que, encara que no ho diguessin, sospiraven perquè els seus progenitors tinguessin el mateix atac de sinceritat que el rei amb el Petit Príncep: «Si jo ordenés a un general que es convertís en una au marina i el general no m'obeís la culpa no seria seva, sinó meva».