«Benvinguts a la festa del futbol!», exclamava l' speaker que no deixava sonar gaire la música entre crit i crit, tot intentant animar un estadi que encara estava força buit. Tot just eren les 8 del vespre; quedaven encara tres quarts ben bons perquè el Barça-Girona s'encetés. Un partit històric. Únic. Suficient reclam per engrescar la parròquia gironina, que no volia perdre's la cita de cap de les maneres. Sortien els porters d'un i altre equip a escalfar, però la festa ja feia estona que estava en marxa. No hi havia la mateixa energia ni trempera que al maig, quan el Nou Estadi de Tarragona i la mateixa ciutat del sud de Catalunya era presa pels seguidors de Montilivi. Barcelona és una altra història; un camp exageradament gran i una massa social tremenda, juntament amb el niu d'estrangers que, havent-hi partit, havien decidit treure-hi el cap per veure Messi Tot i això, encara que el blaugrana predominava, com era d'esperar, el blanc i el vermell no hi van faltar. Bufandes i banderes, aquí i allà. Valia la pena fer el viatge, tot i el 6-1 final.

Total, per carretera tampoc hi ha tanta distància. Però si n'hi hagués hagut més, la resposta segurament hauria estat la mateixa. Fins a 7 busos fletats pel club i les penyes es van omplir. A banda, tots els seguidors del Girona que van baixar cap a Barcelona amb els seus vehicles particulars.

I els aficionats que es van infiltrarProu gent perquè es fessin notar als voltants del Camp Nou, a mesura que s'avançava l'hora del partit. Primer, de manera més tímida. Però cap a mitja tarda, la presència anava in crescendo. Sobretot quan es van obrir els accessos, una hora i mitja abans del xiulet inicial. Mentre que la zona destinada a l'afició visitant, al capdamunt de l'estadi, s'anava omplint, a l'entrada principal, on hi ha la tribuna, s'hi anaven mesclant seguidors d'un i altre equip. Fotografia per aquí, selfie per allà. L'estàtua en honor a Kubala n'era testimoni. De fons, la remor de la batucada hi posava la música. Uns camallargs Allà, un parell de freestylers feien moviments impossibles amb la pilota als peus; també hi havia un campionat de llançar penals. El Martí, amb la bufanda del Girona ben envoltada al coll, va ser el primer a provar-ho i se'n va sortir prou bé. La festa estava servida.

Mentre a fora la gent anava entrant de mica en mica, a dins els primers crits. Sortien els gironins a escalfar. Els seguien els locals; la cridòria es multiplicava. I més, quan es van cantar els onzes des de megafonia. El nom de Messi va ser el més aclamat. Després que els jugadors del Barça de bàsquet comandats per Pesic mostressin la Copa del Rei a l'afició, tots dos equips van saltar a la gespa. De teló de fons, pancartes a favor de la llibertat dels presos polítics. El minut de silenci en honor a l'Ertzaintza mort dijous a Bilbao va ser l'únic instant en què totes dues aficions van abaixar els decibels. Tot estava a punt. Ja era igual el resultat. La festa havia valgut la pena, en la millor entrada de la temporada en Lliga, de llarg, al Camp Nou (85.417).