Per si algú ho dubtava, amb les pluges del pont del Pilar ha quedat inaugurada definitivament la tardor, i amb la tardor, més enllà de la meteorologia, ens arribaran unes eleccions al Parlament de Catalunya en les quals la dreta del nostre país sembla ser que té les de guanyar. En moments de crisi, el discurs simplista dels reaccionaris de sempre és més fàcil de comprendre pels que no es mouen del seu sofà, pels que no volen veure més enllà del televisor.
Seria més lògic pensar que en moments de crisi, provocada per l'especulació financera i pels desajustos inherents del capitalisme, l'electorat hauria d'apostar clarament per les polítiques propugnades per la socialdemocràcia i no pels que sempre han advocat pel "deixar fer", per la no regulació dels mercats i que han aplaudit i enaltit als que guanyaven diner fàcil i als que han participat alegrement del pastís del desgavell i la corrupció.
Actualment aquesta actitud no només és injusta, sinó que també és suïcida. El Partit Popular aposta pel vot fàcil, intentant collir vots en les aigües podrides de la xenofòbia, Convergència i Unió s'embolcallada novament amb la senyera per amagar una tendència clarament dretana i els nous partits sorgits de la febre independentista semblen voler estar per sobre del bé i del mal, però precisament la seva falta d'ideologia encara els fa més perillosos.
El conservadorisme, com a ideologia, sempre ha estat presentista. Fins fa poc més de dos segles a ningú se li podia acudir pensar en un futur que es pogués planificar ni tampoc projectar. El futur és una de les grans conquestes de la modernitat i només pensant en el futur es pot construir un país, només plantejant utopies es pot sortir del marasme on ens ha portat el liberalisme econòmic. Aquesta és precisament la reflexió que han de fer les esquerres, i ho han de fer ràpidament, altrament el país quedarà de nou en mans dels de sempre.
