En aquest país nostre, durant segles hem tingut la mania de voler-ho santificar tot. Cada poble, cada casa, cada carrer, cada accident del terreny, tot ha estat batejat amb el nom d'un sant, un d'aquells senyors barbuts -o de senyores no menys barbudes- que feien miracles abans o després de ser esquarterats, o cremats, o ves a saber tu, pels diligents centurions romans.
De sants, encara que n'hi ha un fotimer, nosaltres només n'utilitzem un parell de dotzenes, produint amb les reiteracions confusions inevitables i amb els additaments necessaris, un excés de longitud evident en els topònims. Abans pel que sembla la llargada no importava: amb un rètol de qualsevol manera a l'entrada del municipi i un altre a la paret de les caselles dels peons de camins n'hi havia prou i de sobres.
Però ara a les carreteres hi proliferen els indicadors, això sí, ?abreviats: "Sta. Coloma de F.", "St. Feliu de G.", "St. Joan de les A."... S'ha fet avinent que o bé els noms són massa llargs o els rètols massa curts i arribats a aquest punt de la història o allarguem els rètols o escurcem els noms, una de les dues coses ha de canviar ràpidament si no volem arribar al col·lapse o que el nostre país es faci definitivament inintel·ligible.
A Catalunya tenim més de cent termes municipals amb el coi de sant al nom, 28 dels quals són a les comarques gironines. La meva opció, evidentment, seria esborrar-los d'entrada on aquests siguin un additament superflu: Farners, Guíxols, Pallerols, Segúries, Sescebes, Buixalleu, Desvalls, Ramis... oi que ens entenem? Doncs per què ho hem de fer tan complicat? Que les esglésies es denominin com vulguin, però els pobles haurien de simplificar la seva denominació, tots hi sortiríem guanyant.
