L'1 de novembre de 2012,va ser un dels dies més emotius de la meva vida. Vaig ser de deu del matí a dues del migdia i de quatre a vuit de la tarda a l'estand de Càritas de Girona, al Pavelló Firal. I el que vaig tenir l'extraordinària sort de viure, no s'ensenya en cap facultat, en cap escola de negocis, en cap curs de doctorat i màster.

Hi ha molta solidaritat, però també molta insolidaritat. Ho vaig poder comprovar en carn viva. Has de posar-te davant de la gent, abordar-los literalment. Explicar-los que a la ciutat de Girona ja tenim 9.400 aturats censats i ciutadans amb moltes necessitats per cobrir, i no deixar-los anar fins que donin els dos euros (poc més del preu d'un cafè a la ciutat de Girona) i posar-los a canvi una polsera blanca al canell, amb la llegenda "Girona, Fires amb Cor". Les reaccions són diverses, com diversa és la nostra societat. Calia, doncs sacsejar la consciència de les persones, perquè, literalment, estem en una "situació econòmica de guerra".

Casos paradigmàtics : una senyora de mitjana edat que em dóna l'esquena quan jo li demano ajut per als més necessitats. Quan li dic : "Donant-me l'esquena no farà desaparèixer la realitat", ella es gira de cop i amb mirada d'odi em diu : "Jo no dono l'esquena a ningú". Jo li contesto, estenent-li la meva mà, on hi ha una polsera solidària : "Doncs doni'm la mà". Llavors ella em torna a donar l'esquena i marxa en silenci.

Altres casos: demano ajut a joves, que resulta que estan aturats, i haig d'acabar donant-los fullets dels serveis que presta Càritas a gent necessitada. Han perdut la vergonya per demanar ajut. Es pot demanar ajut i conservar la dignitat.

Cada vegada estic més trasbalsat per la reacció de la gent, tant en sentit positiu, com negatiu. Gent que dóna sense que tu demanis res, gent a la qual has de perseguir explicant-los el drama dels 9.400 aturats a la ciutat de Girona i finalment, sacsejats i mirant-te als ulls, et donen els 2 € i jo els col·loco la polsera blanca al canell. Altres, als quals també segueixes, t'ignoren com si fossis invisible i no volen saber res de tu, ni dels pobres, ni dels aturats, ni dels que poden necessitar ajut urgent. No pots evitar dir-los: "Espero que mai necessitin l'ajut de Càritas o els desitjo que conservin la seva feina i mai pateixin l'atur". Altres et diuen que estan a l'atur i quan els ofereixes la guia de serveis de Càritas, la rebutgen. Altres aturats accepten el teu oferiment d'ajut i t'ho agraeixen de tot cor.

No paro de repetir : "Hi ha 9.400 aturats a la ciutat de Girona i els pots ajudar només amb 2 €". Alguns posen mala cara i s'allunyen de mi com si jo fos el dimoni en persona. Passen nens pijos i pijes. Uns, vestits tots i totes amb robes de marques cares, donen i els poso les polseres als canells. Altres pijos i pijes passen prepotents i es riuen de tu. Un noi al qual preguntes "Tu estàs atur?", sense cap mena de vergonya et contesta: "I que duri!". Altres et claven una mirada d'odi perquè els molestes recordant-los la crua realitat que patim, quan ells han vingut a les Fires a distreure's. Gent amb aspecte humil que dóna i gent amb aspecte elegant que també dóna. Gent amb aspecte més elegant que t'ignora i no t'escolta, com si no estiguessis parlant d'ajudar gent amb fills per alimentar i educar. I llavors no pots evitar dir-los: "Espero que no hagin de patir mai el drama de l'atur". Un altre em pregunta : "I a mi, qui m'ajuda?". I un altre torna a interrogar-me : "I als autònoms, qui ens ajuda?"

No defalleixo, continuo empaitant gent i aconsegueixo col·locar més polseres en més canells dels que pensava. Amb alguns que fan que no amb el cap, els pregunto: "No vols ajudar, no vols lluitar contra l'atur?" Van dient que no amb el cap mentre s'allunyen de mi, com si volguessin fugir de tot allò que els pot fer desagradable la seva visita a les Fires de Girona i jo vaig dient la xifra esgarrifosa : 9.400, 9.400...

Se m'acosta una dona gran. Em diu que tots els seus néts són a l'atur i que ella els ajuda en el que pot, però que, malgrat tot, sempre que disposa d'algun diner sobrer, el dóna a Càritas perquè ajudi gent més necessitada que els seus néts. Emoció.

Una jove, amb dos màsters i que parla set idiomes, m'explica la seva desesperació perquè no troba feina i em confessa que està pensant de marxar del país, juntament amb el seu xicot que és txec. Indignació i impotència davant el futur magre dels nostres joves.

Immigrants que donen perquè saben que, si ho necessiten, Càritas estarà al seu costat, sense mirar el color de la seva pell, la seva religió i la seva raça.

Un reguitzell d'històries personals, de drames, de por al present i al futur més immediat... de por de la gent nascuda al país, d'haver de recórrer als serveis de Càritas. I amb el pas de les hores vaig sumant dins meu més emocions i més sentiments contradictoris: de l'alegria a tristesa, de l'esperança a la decepció, de la indignació davant la indiferència d'alguns enfront de la injustícia social, a la contenció necessària per continuar recaptant diners sense esclatar d'ira per la fredor i manca de sensibilitat social de la gent que no es digna ni a mirar-te quan els parles del drama social de l'atur i encara et planta cara i et desafien amb la mirada que continuïs demanant-los ajut per ajudar a altres.

Arribo a dos quarts de 9 a casa, cansat, però alhora feliç d'haver posat avui el meu granet de sorra per lluitar per la justícia social, per haver posat en pràctica la meva fe cristiana en la lluita contra aquesta terrible crisi econòmica.

Durant la meva vida he tingut diversos càrrecs públics. Ara també en tinc un a l'Ajuntament de Girona. En aquests càrrecs he intentat treballar pel bé públic i per solucionar els problemes dels ciutadans, però, mai, mai, m'he sentit tan útil com aquest dia 1 al Pavelló Firal de Girona.