Els humans som una raça estranya. Hem estat dotats per la naturalesa amb la capacitat extraordinària de comprendre el pas del temps. El passat, el present i el futur són nocions que per a la resta d'animals no tenen cap mena de sentit.
Nosaltres podem projectar mentalment la nostra vida endavant i endarrere, podem preveure el que ens pot succeir en funció de les nostres accions i valorar el present a causa de la nostra vida passada.
Evidentment, com tot en aquest món, té el seu cost. Els membres de l'espècie humana som també els únics que tenim consciència de la nostra condició mortal.
Sabem que les nostres vides tenen un inici i un final, que som hereus de la història i ?responsables de l'avenir, però que el nostre destí és tràgic, perquè està dictat per una llei ineluctable de la naturalesa: la mort.
Comprendre tot això és bàsic, no podem pretendre altra cosa que ser únicament una baula, una anella d'una cadena. La vida flueix al nostre entorn, malgrat que a vegades ens entestem a retenir-la. Ciceró deia que filosofar no és altra cosa que preparar-se per a la mort, però no només la filosofia com a ciència ha pres consciència d'aquest destí, tot el que fem, d'una manera o altra hi està condicionat.
El venerable senyor de Montaigne, tancat en la seva torre del Perigord, deia que "tots els dies són cap a la mort, el darrer hi arriba" i també afirmava que "realment en poder nostre no hi ha res més que la voluntat".
La voluntat, aquesta facultat específica de l'ésser humà, està més lligada del que ens pensem a la nostra consciència del destí.
Dins dels límits de la nostra existència, som únicament allò que volem ser. Si any nou és temps de desitjos, desitgem-nos força de voluntat.
