Escriure és la millor manera -deia Jules Renard- de parlar sense ser interromput, i alguns sempre interrompem el nostre discurs amb aquesta mena de cites, que decoren, il·luminen i, a vegades, ens serveixen de punt de partida per explicar l'inexplicable.
De jove tothom es prepara per a desenvolupar alguna professió, però amb el temps la majoria aterra dolorosament en la realitat i treballa del que pot. A mi l'ofici se'm va ensorrar a mitja carrera. Els que estudiàvem Arts Gràfiques vam veure com l'especialitat de caixista tipogràfic s'esfumava després d'haver-se practicat durant més de quatre-cents anys. Orfes del tot no vam quedar, a dir veritat, perquè aquella pràctica va evolucionar ràpidament cap a l'electrònica, el que ja em va costar més va ser definir el meu nou ofici.
La primera paraula que vaig trobar, després de molt esforç, fou "editor", perquè descrivia i englobava gairebé tot allò que feia en la meva tasca diària. A aquesta denominació, hi vaig afegir "fotògraf" i "escriptor", dos termes que m'ajudaven a acabar d'emmarcar la meva activitat. El que passa és que quan has de descriure el que fas amb més d'una paraula la gent s'acaba despistant i no comprèn si ets del tot una cosa o l'altra, o la de més enllà.
De fet, he de confessar que no sóc ben bé cap de les tres, però em calen aquests termes per a triangular el meu currículum. Segurament no tinc la preparació suficient com per a tractar-me d'igual a igual amb altres editors, la meva dedicació inconstant a la fotografia no em permet estar a l'altura de molts fotògrafs i la meva obra escrita no és suficient perquè els escriptors em sentin com un dels seus, i, malgrat tot, sóc la suma i la mitjana d'aquestes tres ànimes i sé que hauré d'aprendre a conviure-hi sempre.
Henri Cartier-Bresson, el gran mestre de la fotografia, deia -maleïdes interrupcions- que fotografiar és el resultat de posar el cap, l'ull i el cor en un mateix eix, potser és el mateix que he acabat fent jo, però a partir de premisses diferents.
