Un company d'aquests de tota la vida, em diu: "Vull ser pare". L'afirmació pot ser una declaració de paternitat, una enyorança, un desig. Però el cas és que el company no té parella, i el cas és que si vol, pot optar a fer-se la seva pròpia família.
Mai com ara es donen tantes menes de famílies en la nostra societat. Els sectors més conservadors parlen d'una institució que neix en la nit del temps. Fa mil·lennis, els homínids vivien en comunitats extenses. Hi ha historiadors que diuen que les primeres societats eren matriarcals, perquè de la dona es pot saber qui és el seu fill, de l'home, no. La natura és dona. Hi ha hagut etapes històriques, com la clàssica, en què l'homosexualitat era la norma, i l'heterosexualitat reproduïa l'espècie i mantenia els béns materials que se'n derivaven. Avui la llibertat és un dret.
Hi ha fills que passen de la mare al pare els caps de setmana. Els veiem agafant trens, pujant en cotxes: vivint dues vides en una. Els nostres fills potser han nascut a la Xina o a Senegal. Hem vist mares que volien assassinar els seus fills, per bogeria o venjança. Hem vist pares que han estimat tant els seus fills, que, enmig del divorci més brutal, han acceptat perdre les seves propietats per mantenir la custòdia. Fa uns dies, un jutge més ranci que conservador era jutjat per impedir que dues dones poguessin dir-se legament mares del seu fill. L'home anteposava les seves fòbies al compliment de la llei. Tenim una justícia saturada: la paperassa se'ls menja. Calen jutjats de via ràpida per a tràmits que potser no cal que els resolgui el jutge. Innovem: som al segle XXI, però la justícia segueix patrons de finals del XIX.
