La decisió adoptada per la Diputació no ha estat senzilla ni exempta de polèmica interna per discrepàncies entre els dos socis (PSC i ERC) de l'equip de govern. Era evident que arribarien a un acord, no endebades cinc dels sis principals càrrecs de la Diputació (presidència i vicepresidència) són alcaldes i no hi ha ajuntament que se salvi de les dificultats financeres derivades de la crisi. La principal discrepància estava en el percentatge. Es va plantejar el 50% i al final ha quedat en el 30%. Es una mesura discutible i que cal analitzar. D'entrada, cal pressuposar que l'han tirat endavant amb els preceptius informes sobre la seva legalitat, però és poc pa per avui i molta fam per a demà. Una de les finalitats de les inversions, a banda de resoldre mancances dels municipis, és dinamitzar l'economia donant feina a les empreses perquè aquestes tinguin activitat o contractin treballadors; almenys que no n'hagin d'acomiadar. Si les empreses no treballen, tampoc pagaran impostos a l'Estat o al municipi on estiguin radicades. Per tant, l'economia continuarà aturada. Per descomptat que la sortida de la crisi no depèn d'aquestes subvencions, però en una conjuntura tan crítica com l'actual tot ajuda. Per als ajuntaments, en canvi, és un pedaç que no resol els problemes que tenen, derivats tant de l'alegria en la despesa que han tingut en els darrers temps -fa unes setmanes Diari de Girona va informar dels elevats augments de les partides de personal en els últims deu anys- i també d'un finançament no resolt. És el problema estructural al qual va fer referència Jaume Torramadé (CiU) en el ple de la Diputació i que comparteixen tots els diputats i alcaldes. Es un problema, en definitiva, que no han resolt els seus respectius partits polítics quan han ostentat el govern de l'Estat o de la Generalitat.
