Ales comarques gironines recordarem durant molt de temps el dilluns 8 de març de 2010. Recordarem sobretot el fred i l'aïllament en què hem viscut al llarg de moltes hores. Mentre escric aquest article el diumenge al matí, encara hi ha unes vint mil llars gironines sense llum i, en el pitjor dels casos, també sense aigua. No repetiré tot el que s'ha escrit aquests dies sobre la precarietat de la xarxa elèctrica, el manteniment nul de les seves instal·lacions i la falta de previsió de les empreses responsables. En contraposició a la part més dramàtica, i tràgica com en el cas d'Ultramort, de la situació viscuda, cal fer esment dels tècnics i operaris -els que reben les ordres i no poden decidir- que han treballat i treballen jornades maratonianes per restablir els serveis de llum i aigua amb els mitjans de què disposen. També cal destacar el comportament cívic de la gent que va quedar atrapada, enmig del fort temporal, a la carretera i als trens i que, en el millor dels casos vistes les alternatives, va acabar passant la nit en els pavellons esportius d'alguns municipis perquè no va poder arribar a casa seva. De la situació caòtica de tantes hores n'he extret una reflexió que segurament és al cap de moltes persones: la fragilitat en què vivim, la fragilitat de la vida humana. El dilluns 8 de març el fort temporal de vent i neu es va emportar la xarxa elèctrica, la línia de telèfon i la cobertura dels telèfons mòbils. S'emportà, en definitiva, la nostra vida còmoda i civilitzada. Mentre anava, arraulida pel fred, d'un lloc a l'altre de la casa, pensava que en uns moments havíem passat de tenir totes les comoditats que en ple segle XXI formen part del nostre dia a dia, a quedar-nos incomunicats, aïllats del món, acostumats com estem a disposar ràpidament de tot tipus d'informació sobre els esdeveniments que succeeixen. De fet, l'única xarxa social que ens quedava era la del veí del costat, a qui demanem o ens demana sal, aquell amb qui ens veiem molt poc al llarg de la setmana perquè tots estem immensament ocupats.
A les comarques gironines la tempesta de neu també va colgar els actes programats per celebrar, un any més, el Dia Internacional de la Dona Treballadora, declarat per l'Assemblea General de l'ONU ja fa uns quants anys. Cal recordar que es va comen?çar a celebrar a alguns països europeus el 19 de març de 1911, segurament segons apunta l'autora canadenca Renée Côté perquè el mes de març estava carregat de contingut revolucionari tenint en compte, per una banda, l'incendi a la fàbrica Triangle Shirtwaist Company de Nova York en què van morir moltes dones obreres joves, per l'altra, la proposta realitzada per les dones socialistes alemanyes el 1914, i finalment fixada definitivament el 8 de març per la gran mobilització de les dones russes per la manca d'aliments, aquest mateix dia del 1917. Si bé és cert que les investigacions de diverses historiadores no coincideixen del tot en els orígens d'aquesta celebració, l'important és constatar que al llarg de tots aquests anys ha estat, en l'àmbit mundial, el dia que ha recordat a tothom que la lluita per canviar i millorar la vida de les dones ha estat molt llarga, dura, plena de coratge, tenacitat i sacrificis, i que encara queda molt camí per recórrer. Les heroïnes quotidianes segueixen fent la doble jornada: a casa i a la feina i el preu que es paga segueix sent molt alt. Gairebé tan alt, encara que no ho sembli, com el que van pagar les dones d'altres èpoques que ens van obrir el camí perquè es van atrevir, malgrat els problemes i les incomprensions que els va comportar, a qüestionar les normes establertes: viatgeres, escriptores, metgesses, infermeres, professores, mestres, pintores, polítiques, sindicalistes, cuineres, pilots, científiques, missioneres, exploradores, astronautes... Dones intrèpides, entusiastes i valedores de si mateixes malgrat les barreres imposades per la seva condició femenina. "¿Qui em retornarà mai les cavalcades desenfrenades a través de les valls i les muntanyes d'El Sahel, sota el vent de la tardor, cavalcades embriagadores que em fan perdre tota la noció de realitat en una meravellosa il·lusió?". (Isabelle Eberhardt, 1899).
