És veritat: no en tinc. I no ho dic amb vanitat, ni amb arrogància, ni amb provocació, ni amb cap deix d'ironia desdenyosa. No tinc mòbil i punt. Com tampoc tinc segona residència a la Costa Brava ni camises hawaianes, i no passa res. I si no en tinc, de mòbil, tampoc és per esnobisme, per rebel·lia o per culpa d'alguna enyorança naturalista o reminiscència hippy. Per motius que ara no vénen al cas, he passat tres dies amb el mòbil d'un familiar enganxat al cos. Són cada vegada més petits, és cert, però pesen i fan embalum i nosa (em refereixo als mòbils). Sonen en moments inoportuns i serveixen per a gairebé tot excepte trucar amb facilitat. Els pots ignorar i deixar-los que sonin fins a l'extenuació, però cada trucada et rebla la -mala- consciència. Els pots silenciar o fins i tot desconnectar, però intueixes la seva presència opaca i freda, com una amenaça constant. De moment, doncs, en puc prescindir.
Potser sóc un retrògrad tecnològic... No ho sé. El que sí que puc assegurar és que mai he estat precoç en gairebé res i menys en apuntar-me a les novetats, de manera que quan m'hi he apuntat ja han deixat de ser-ho. Per exemple, vaig continuar escrivint a màquina, i no per romanticisme, quan la majoria dels meus col·legues ja ho feien amb l'ordinador. Recordo que el meu editor em va demanar el disquet amb la novel·la i jo, malgrat ser narrador, vaig oferir-li una cara que era tot un poema. Encara el veig negant amb el cap cot. També vaig trigar una eternitat a obrir-me un compte de correu electrònic (m'ho van fer, atesa la meva ineptitud). I el web me'l va dissenyar i penjar un amic perquè jo no em decidia (web? Per què vull un web? Em preguntava jo). Al Facebook fa quatre dies que m'hi han afegit i el Twitter no sé ni com es menja. Sempre he tingut problemes amb les màquines (i amb algunes persones que s'hi assemblen).
Però al final sempre acabo claudicant. Bé, potser no caldria dir-ne claudicació perquè no es tracta de cap resistència ni de cap lluita. Vull dir que simplement crec que hi ha coses que no em fan falta perquè, així que les tinc, es tornen imprescindibles. I a mi sempre em queda el dubte de si, en incorporar-les a la meva vida, esdevinc més lliure o més esclau. Em pregunto si tot plegat em treu temps o me'n dóna i no puc evitar pensar que, al cap i a la fi, l'únic que tenim és "la paraula en el temps", com deia Antonio Machado.
Quan acabi d'escriure aquest article a l'ordinador, l'enviaré al diari per correu electrònic i em passejaré una estona pel Facebook. Gràcies a Déu que no tinc mòbil, perquè algú em podria interrompre.
