Alguns candidats municipals d'arreu del territori català ja han començat la seva cursa personal per arribar a agafar amb fermesa la desitjada vara que els autoritzarà a presidir el govern dels seus pobles o ciutats. Quasi tots segur que tenen molt clar el seu programa electoral. Potser un dels punts més ambigus de la personalitat política és la cultura, perquè aquesta regidoria municipal és tan àmplia com fonedissa; tan amable com perillosa. Molts creuen que l'èxit d'una bona política cultural municipal està en la capacitat de disposar recursos econòmics, però poder endegar programacions, beques, subvencions o encàrrecs. La pregunta més freqüent és: què creus que fa falta en aquesta ciutat en temes de cultura?
Al meu parer la resposta no podria ser més senzilla: no fan falta coses, fan falta persones. M'explico: l'àmbit de la cultura municipal no té res a veure amb el tractament que s'ha de fer d'aquesta mateixa àrea des del govern de la nació. El país marca els reptes i els municipis fan el que poden. No parlo de la ciutat-estat que és Barcelona. Aquesta gestió cultural de la capital no és tan agraïda perquè serveix a interessos que moltes vegades van més enllà del marc de la pròpia ciutat. Em vull referir als centenars de municipis catalans, que amb res ho han de fer tot. I aquí és on apareix el mag, la malabarista, l'enamorat o la romàntica, convertit en regidor o regidora de cultura. Perquè a diferència d'altres càrrecs municipals, aquest últim només té sentit si qui l'assumeix té per damunt del seu interès personal o de partit el compromís per la cultura en el seu sentit mes popular, més compartit, més de proximitat.
Cada càrrec comporta la seva cara i la seva creu. Les regidories de cultura municipals requereixen dones i homes disposats a donar-ho tot pel gaudi dels altres. Ha d'estar al costat de la gent, parar l'orella, estar quan no se l'espera, deixar que parlin els altres, cedir la veu als que en saben i, sobretot, pensar que la cultura no dorm ni descansa. La cultura no es viu als despatxos ni es vesteix de roba de marca. Qui es comprometi a aquest càrrec tan ple de vivències ha d'estar disposat a compartir i regalar tot el seu temps personal necessari. No és anar a l'oficina. La cultura només la pot gestionar gent amb mentalitat d'artista sense voler ser-ho. Perquè el funcionariat i la burocràcia no casen bé amb l'art de comunicar, de compartir, de morir una mica cada dia i de renéixer en cada fet creatiu. Hi ha pobles o ciutats que han perdut el temps buscant el prestigi cultural a fora i no s'han adonat que el tresor més preuat el tenien a tocar dels seus carrers i places. Alguns estem cansats d'elits culturals. Som uns quants que volem que la cultura torni a anar a peu i no amb AVE. No és qüestió de grans pressupostos, ni de grans plans estratègics. Escoltar. Acompanyar. Dialogar. Aquesta és la meva travessa pública per a una bona gestió cultural de proximitat.
